diumenge, 7 d’agost de 2005

Tu no ho faries...

Començo amb un tros de mail que em va enviar algú fa pocs dies (espero que no et sàpiga greu):

La veritat es que els que entren al meu blog son gent que conec i que per mi son de tota confiança, moltissima. Si es gent que no conec no m'importa que vegin, pero si son gent que conec.... no se a base d'hosties la vida ha fet que no deixi veure a tothom el que porto dintre.


Fa dies que hi penso. Tinc temps, ara que no puc dormir. Hauria de fer altres coses, però ja m'està bé pensar. Entre les nits que no puc dormir i els llargs passejos que faig amb el gos, tinc temps de pensar. A part de que el meu gos deu pensar que m'estic tornant boja. Cada dia el porto a passeig com a mínim dos cops, i anem pel mig del bosc, com a mínim una hora cada passeig. I, de cop, em poso a xerrar amb ell. Per què xerro més amb els animals i amb el teclat que amb les persones?

En fi, es tracta d'una amiga meva. Ja n'he parlat més d'un cop, per aquí. De fet, ara mateix la tinc al messenger i es deu estar preguntant per què m'he mig despedit d'ella si continuo connectada. Es deu estar preguntant què estic fent. De fet, suposo que es deu estar preguntant amb qui coi parlo. Segur que en uns minuts em pregunta a veure amb qui parlo. O potser no. Potser està farta de mi, perquè ahir al vespre me la vaig trobar i feia molt que no me la trobava i vam parlar com dues hores i mitja.

Fa un temps, li vaig passar les adreces de dos o tres blogs (o quatre o cinc...). Estava a punt d'explicar-li l'existència d'aquest blog. De fet, aquí no hi ha res que ella no sàpiga, i ella en sol tenir la versió ampliada (i que s'entèn). Així que un dia em vaig decidir a dir-li, i quan estava a punt de fer-ho, em deixa anar que aquells blogs estaven molt bé, però que a ella no l'enganxaria llegir blogs. I un comentari del tipus: "No, si ja sé que tu no ho faries, d'escriure un blog". No sé, em vaig tirar enrere. Ho va dir tan convençuda... Tenia tan clar que amb el meu caràcter jo era incapaç d'escriure un blog, que vaig pensar que seria millor no dir-li res.

Però ara crec que li hauria de dir. Potser m'equivoco. Potser hauria de continuar tot com fins ara. Però, no ho sé, crec que li hauria de dir. Només em sap greu per ella, perquè la conec, i es posarà a llegir tot el que hi ha escrit aquí (hola!!!) i llegir-se tot això és un bon pal. Perquè si jo escrivís posts curts o escrivís només un o dos cops a la setmana, estaria bé, però així la pobre es cansarà de mi (més del que ho deu estar ja). Però, què carai, està de vacances! Si té ganes, que llegeixi! (No em matis per lo d'en S, eh! Ja saps que a vegades exagero una mica...)

El que més por em fa és dir-li que fa tant de temps que estic escrivint aquí i no haver-li dit mai que escrivia. En fi, suposo que ho entendrà. Al cap i a la fi, qualsevol dia el google la porta per aquí i estic convençuda que llegint un sol post sabria exactament que jo sóc jo.

La setmana que ve hem quedat un dia per anar al Cosmocaixa. No, no diré quin dia. M'agradaria que sabés per mi l'existència d'aquest blog. Dubto que hi anés ningú, però no voldria trobar algú que em preguntés (o li preguntés a ella) si sóc l'Estranya, abans que jo li digués res del blog. Anem al Cosmocaixa perquè em deu una entrada :-) Vam fer una aposta i vaig guanyar. Encara no sé per què aposta amb mi. Jo només aposto quan tinc la seguretat que guanyaré. Però va ser ella la que va voler apostar. I jo hi vaig posar el que ens jugàvem. Així que di* anirem al Cosmocaixa.

Amb una mica de sort, no em quedaré callada com sempre i li parlaré de l'Estranya. No siguis massa dura amb mi, eh! I deixa algun comentari... Aquí et dic Anna, així que posa el nom que vulguis.

En fi, vaig a passejar el gos. Tornaré per aquí d'aquí a una hora i mitja. Això si no es cansa d'escoltar-me.

2 comentaris:

Anonymous ha dit...

Com no podia ser d'una altra manera, tens un mail esperant-te...

A.

estranya ha dit...

Gràcies, Anna! :-)