dimarts, 30 d’agost de 2005

Qüestió de confiança

Fa poc vaig llegir no sé on (bé, sí que ho sé, però tampoc cal que ho digui) una frase d'aquestes que va dir no sé qui (i ara realment no recordo qui la va dir). Tampoc recordo com deia exactament la frase, però era una cosa similar a: "En el moment en què penses què faràs quan perdis, ja has perdut".

El meu problema no és que pensi en què faré quan perdi. És que jo ja penso directament que perderé. I, és clar, sempre acabo perdent.

Tinc un greu problema d'autoconfiança. Quan tothom creu que jo sóc capaç de fer una cosa, jo sóc incapaç. Per posar un exemple, jo mai vaig aprendre a saltar el potro. Deia que no podia. Tothom em convencia que no era difícil, però jo deia que era una patosa i no podia. I no vaig poder mai. Ni tan sols quan, després de tenir totes les assignatures de primer de BUP amb un excel.lent, la profe de gimnàs em va dir que o saltava el potro o em suspenia. Jo ho vaig intentar, però dintre meu sabia que no podria. I, és clar, no vaig poder. I, és clar, la profe em va suspendre. I, és clar, la resta de professors de primer li van dir que si tenia una mitjana de gimnàs de notable i tenia tota la resta d'assignatures amb excel.lent, per què m'havia de fer repetir el gimnàs de primer només perquè no saltés el potro? Al final em va posar un suficient. Però jo vaig seguir sense saltar el potro.

Suposo que la solució fàcil seria dir: "Bé, jo sóc així i no hi puc fer res". Però a vegades em rebenta. Perquè jo vaig als llocs ja derrotada. Sempre penso que serà un desastre, i òbviament, acaba essent un desastre. Sempre em dic a mi mateixa: "Aquest cop serà diferent, jo ho puc fer". Però el meu subconscient em diu que no puc, acabo pensant que tot serà un desastre, i tot acaba essent un desastre.

No em vull convertir en una persona d'aquestes que van per la vida amb el cap ben alt creient-se que són algú. De fet, jo odio aquestes persones. Només de veure-les, m'agafa urticària. Però potser és perquè jo voldria ser com ells i no puc? (El que popularment es coneix com enveja). No ho sé, això em recorda una mica als anuncis d'Intermón Oxfam, que no sé si els fan per la tele, però que jo només he vist al cine. Uns anuncis en què una gent davant d'un mirall es diu que si no fes tal cosa, "no seria IO". Si jo em comportés com aquesta gent, tampoc seria jo. Però si em comporto com sóc, realment sóc jo? Realment vull anar sempre pensant que tot serà un desastre i que jo sóc incapaç de fer res de profit o res ben fet? Hi ha alguna solució al problema?

Perquè no em serveix el que la gent em digui que puc fer les coses. De fet, no suporto que em diguin que sóc bona, que jo puc fer-ho, etc. Simplement, com que jo crec que no puc, penso que se'n riuen de mi. I no ho sé, és una situació verdaderament estranya, quan tothom confia en mi i jo sóc incapaç de confiar en mi mateixa. Potser la solució estaria en intentar creure'm el que em diu la gent. Però només de sentir alguna cosa bona sobre mi se m'activen totes les alarmes i la meva confiança encara va més avall del que ho estava al principi, si és que això és possible.

Realment he de lluitar contra el meu problema d'autoconfiança a risc de convertir-me en una persona d'aquestes que no m'agraden? Sí, ja ho sé, no es pot passar d'un extrem a l'altre així com així, però tot és començar.

I si augmento el meu nivell d'autoconfiança, realment estaré més contenta amb el que faig? Ara ho veig difícil, però llavors no estaria essent pitjor per la resta de la gent (o, com a mínim, per la resta de la gent que és com jo sóc ara)?

Hi ha alguna possibilitat de continuar essent una persona senzilla, com sóc ara, però sense tenir tanta falta d'autoconfiança? O una cosa va lligada a l'altra i al augmentar l'autoconfiança et converteixes en algú que no m'agradaria ser? És pitjor el remei que l'enfermetat?

9 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

Hi havia una vegada un vell lama, molt vell, molt vell que en el decurs d'una incursió violenta de l'exèrcit xinès va haver de fugir del santuari que era casa seva per salvar la pell.

Uns mesos més tard, quan tothom el donava per mort, va arribar a un poblet perdut, molt, molt lluny d'on havia fugit.

Allà, els vilatans, sorpresos per la gran gesta aconseguida pel vell monjo li van demanar com s'ho havia fet per recòrrer una distància tan llarga amb els seus anys.

El monjo va respondre: "No ho sé. Només vaig fer primer un pas, després en vaig fer un altre, i un altre...i fins aquí"

El que mai et vaig dir ha dit...

Ah! i no facis MAI cas del que diu la "gent".

Són com les dependentes de les botigues de roba.

Mai et diuen que estàs gras/grassa.

Anonymous ha dit...

no et pots arribar a imaginar com arribo a entendre cada paraula que poses en els teus posts...cada dia miro si has escrit algo nou...perquè em sento indentificada en TOT el que escrius...i m'animo...potser és de tontes, però m'anima saber que no sóc la única persona al món que sent aquesta mena de sensacions auto-destructives. Jo ja fa uns anys que lluito per tenir confiança en mi mateixa...i no hi ha manera...crec massa que sóc poca cosa i que no valc...i dia rere dia penso: va, avui, avui ho faràs bé, avui no et sentiras observada, avui no seràs petosa, avui no pensaras que la gent se'n riu de tu....però em costa canviar... Saps què extranya? que segur que algun dia podrem deixar enrrere aquestes sensacions d'inferioritat...segur! pq en el fons sóm fantàstiques ;) un petonet i no deixis d'escriure oks? d'una altre extranya....

pere ha dit...

No és, estrictament, una qüestió d'autonfiança a partir dels altres, estranya, és qüestió que et trobis tu mateixa sense que l'entorn et destorbi. El teu mirall ets tu, no el que et sembla que veuen els altres en tu i de tu o el que diuen i pensen o sembla que diuen o pensen. És una qüestió d'autoconeixement i d'acceptació i això sovint triga a arribar... però no hi ha més.
Què t'he de dir, si ja ho saps i, a més, parlar de tot això en un comentari sense diàleg és pràcticament inútil.
Afegeixo un detall que pots generalitzar a altres situacions semblants en què t'hagis trobat: la teva profe de gimnàstica no era del tot bona si no va aconseguir que acabessis saltant el potro.

Anonymous ha dit...

L'autoconfianza es consegueix pensant que si que pots i tu diu un que a necesitat molt d'aixo i que cada dia (encara ho fa) es mira al mirall i diu "Endevant"!! ets el millor ni "jefes" ni ningu tu pots ...i aixo que hi han dies que estic "fatal"en tots els sentits fisica i moralment ..
un peto i endevant

estranya ha dit...

Ostres! Quants comentaris!

No tenia intenció d'escriure en uns quants dies, però un mail em va fer canviar d'opinió. Em deia que havia de començar a estimar-me a mi mateixa. I sé que hi ha algú que quan ho llegeixi no podrà evitar fer brometa sobre la frase anterior. I el fet que m'adoni de la brometa, vol dir que les coses ja han millorat, encara que només sigui una miqueta. La cosa és difícil amb la poca autoconfiança que tinc, però tot es pot intentar.

elquemaietvaigdir, la història del lama és maca. El problema és que s'ha de saber fer un pas, i un altre, i un altre. I jo no faig mai cas a les dependentes de les botigues de roba, sobretot si em diuen que no estic grassa!

anònima 1, moltes gràcies. Només sento que et sentis identificada amb el que escric. Això em sembla que no és massa bo per tu. Però en fi, com diuen per allà les espanyes, "mal de muchos, consuelo de tontos". Potser algun dia podrem deixar aquesta sensació d'inseguretat enrere, però en el meu cas ho veig una mica difícil. Potser avui veig les coses més negres del que les hauria de veure, però el meu entorn tampoc m'ajuda massa a que augmenti el meu nivell d'autoconfiança, més aviat el contrari.

pere, la meva profe de gimnàs era un desastre. Portava anys fent el mateix a molta gent. Sempre deia el mateix: "Si no fas això, et suspenc". No va aconseguir que saltés el potro. Però m'és igual. Tampoc és important no saber-lo saltar.

anònim 2, encara que faci això que dius, no m'ho crec. Jo puc dir que sóc la millor, però interiorment segueixo pensant que no.

Esteve M. Costa ha dit...

Mira, no estàs sola. Jo tampoc he saltat mai al potro. Ni ho he intentat. Tampoc m' atrevia a saltar-lo quan el potro era algú ajupit, encara que això últim ho vaig superar. Un dia, el profe de sardanes ens va fer saltar al potro. Qui saltava, es col·locava ajupit per a que el saltessin, i així successivament. Jo no saltava, simplement passava pel costat. I el profe feia durar l' activitat durant minuts i minuts i estavem tots rebentats. Aleshors, la gent, enfadada, va començar a saltar al potro però a molta velocitat. I jo m' hi vaig apuntar. I estava tan enfadat i amb tantes ganes de que acabés aquella tortura que... ¡¡¡vaig acabar saltant perfectament!!! Ni jo m' ho podia creure... xDD

imma ha dit...

vinga noieta!!! l'altre dia el cel estava ple de núvols d'aquells blancs, esponjosos, d'aquelles que t'agradaria tocar, i asseuret-hi una estoneta, d'aquelles que semblen de mentida, ja que rere seu s'amaga un cel blavíssim casi impertinent... t'enrecordes d'aquest cel... abans d'ahir crec que era així... doncs recorda'l ara... paam ... ho estàs fent oi? doncs a disfrutar :)

estranya ha dit...

Esteve, jo ni tan sols he aconseguit saltar mai a una persona ajupida. En fi, tampoc és una cosa que necessiti.

Gràcies imma! Veig que tu tampoc estàs massa animada. Així que ànims a tu també!