Em rendeixo

No és propi de mi rendir-me. Normalment, quan alguna cosa em va malament, sóc massa del morro fort i hi fico les banyes, fins que al final me n'acabo sortint. Com ahir amb els gràfics, o com em moltes altres coses. Però sempre són coses que depenen de mi, coses que amb paciència, treball i ganes, es poden aconseguir.

No fa massa, una persona em va dir que la meva vida estava molt descompensada: que hi havia massa feina i massa poc part personal. Que durant tota la vida jo havia cultivat molt el que feia referència a estudis, carrera, feina, però que havia deixat de banda la part personal. Jo vaig callar i no vaig dir res. En realitat, vaig pensar que una mica de raó sí que tenia, però no del tot.

Però aquesta persona ha acabat comportant-se com la majoria (per no dir tota) de gent amb qui em trobo. Simplement, em va dir això i em va dir que s'havia de millorar la part personal. Però ha desaparegut, com tothom. De fet, tampoc m'importa. Ara només em molesta perquè un cop cada dos o tres setmanes em truca (quan suposo que no té res millor a fer). I després desapareix, no hi ha forma de trobar-lo enlloc. Fins que li dóna la gana de tornar-me a veure. La veritat és que jo no tinc cap intenció de seguir així. Jo no sóc aquella persona a qui trucar quan tota la resta falla. Sé que no ho hauria de fer, això, perquè si no aguanto a ningú, doncs encara estaré més solitària. Però no estic disposada a passar per aquí.

De fet, he arribat a la conclusió que el que em va dir aquesta persona és el que pensa tothom.

Sempre em passa el mateix. Vaig amb un somriure per davant, perquè a no ser que estigui molt enfadada, em surt de dintre. La gent és simpàtica, parlen amb mi. Però només parlen amb mi quan em troben pel carrer. Llavors, simplement em dediquen un "bueno, ja ens veurem potser algun altre dia". O algun "a veure si ens trobem algun altre cop", quan saben que no em tornaran a veure el pèl. Parles, fas "amics", però llavors, si no fugen sense dir res (que és el que passa sovint) diuen una de les frases anteriors i ja no torno a veure a ningú més.

La culpa ha de ser meva. No pot ser de ningú més. Ja fa uns dies que hi vinc pensant. I he arribat a la conclusió que jo no serveixo. Em rendeixo. Simplement, hauré de fer el que tothom es pensa que faig. Com que sembla que per la majoria de la gent (per no dir tota) jo no tinc sentiments, doncs faré el que representa que tothom es pensa que faig. Treballar. Estudiar. Entrenar. I no parlar amb ningú. Vida de monja. Prou d'intentar fer vida social. Si no tinc expectatives, almenys no em sentiré malament quan les coses vagin com sempre.