diumenge, 7 d’agost de 2005

Tornem-hi, que no ha estat res!

No sé què coi em passa. Ja m'havia quedat altres cops sola a casa i mai havia fet malbé res. Però aquests dies m'ho estic carregant tot. És com si no m'arribés prou sang al cervell. I ja podria ser, ja. Fa cosa d'una setmana i mitja o així, que cada dia, entre les 4 i les 5 em desperto i ja no puc tornar a tancar els ulls. He provat d'anar a dormir més aviat, d'anar a dormir més tard, he deixat de beure/menjar substàncies que puguin alterar el son mínimament, he intentat fer migdiades per compensar (i no hi ha forma d'aclucar els ulls). Aquesta matinada he arribat a la conclusió que o les meves neurones es moren a una velocitat més gran de l'habitual o això de no dormir té a veure amb les meves ficades de pota (i aquest cop, mai més ben dit).

Ahir al vespre, quan ja era fosc, em vaig posar a regar les plantes. Però ja era fosc, i el cel es veia molt bé. Així que vaig dirigir la mirada cap al nord-est, a veure si uns dies abans ja podia veure alguna de les Persèides. Però no. No vaig veure res. Només vaig sentir un "crec". Seguit d'un "merda" de la meva boca. No hi havia llum, així que no vaig poder veure les destrosses. I no tenia esma d'anar a buscar una llanterna.

Aquest matí, quan ha començat a clarejar, el primer que he fet ha sigut anar a mirar i avaluar les destrosses... El "crec" el va fer un roser petit de ma mare, que té les roses taronges. Em sembla que el pobre no té remei (vaja, com jo). I ara jo què li dic a ma mare? Li dic que m'estic carregant totes les coses que m'han deixat que cuidi? Bé, si no m'equivoco el gos encara viu, però em queda una setmana.

La pregunta d'avui no és si em carregaré alguna cosa. No, no, no. La pregunta és: què em carregaré avui?