dissabte, 20 d’agost de 2005

No pots obligar ningú

Arribo a un lloc ple de gent. La primera persona que em trobo em diu hola amb un somriure. Li torno el somriure i em paro a xerrar una estona.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Aixeco la vista. Veig una altra persona. No m'hi acosto. No sé què li he fet. Sé que si m'acosto i li dic alguna cosa, em dirà hola per educació i marxarà. Sé que si li faig un somriure, no me'l tornarà, em dirà hola i marxarà. Sé que si li pregunto alguna cosa, em contestarà amb el mínim de paraules possibles i marxarà.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

No puc obligar a ningú a que jo li caigui bé. No puc fer res. Qualsevol cosa que faci, farà que encara li caigui més malament i que encara fugi amb més rapidesa. Jo encara no sé què li he fet. Suposo que simplement no li caic bé.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

Per què tanta gent em saluda? Per què estan contents de parlar amb mi? Si és que tanta gent vol parlar amb mi, serà que no sóc tan mala persona, tan antipàtica o tan el que sigui.

Continuo caminant. Una altra persona. Un altre somriure. Una altra conversa.

No es tracta d'una persona antisocial (com podria ser jo en molts casos). De fet, parla amb la mateixa gent que parlo jo. Però a mi no em dirigeix la paraula. No entenc res. Però no puc obligar aquesta persona a que jo li caigui bé.

Continuo caminant. Aquesta persona està parlant amb una altra. L'altra em saluda. Em diu que hi vagi. Es posa a parlar amb mi. Només faig jo que acostar-me, que la persona marxa amb qualsevol excusa. No, no puc obligar aquesta persona a que es quedi. Però em sap greu que hagi marxat per culpa meva.

Em rendeixo. No sabré mai quin és el problema. Ni amb aquesta persona ni amb moltes d'altres. Em mantindré allunyada, sense molestar aquestes persones amb la meva presència. Al cap i a la fi, quina diferència hi ha entre que m'ignorin a mi o jo les ignori a elles?

4 comentaris:

solarist ha dit...

T'entenc. A vegades per raons "cosmiques" que se'ns escapen hi ha gent a qui no li caiem be i al reves. No t'ha passat mai que no pots veure a algu, i no sabries dir ben be per quin motiu?. No li donis mes voltes. Tambe te la seva part divertida no suportarse amb algu :-))

imma ha dit...

sas què et dic? que es fotin elles s'ho perden!! tu endavant i no et mengis l'olla!!

petons maca!

Esteve M. Costa ha dit...

Ja sol passar, això... Jo em sento fatal quan em passa alguna cosa així... Tinc l' honor de dir que actualment em porto bé amb tothom. Amb algunes persones intimo més que amb unes altres, però sé que en un cas de necessitat puc parlar amb qui vulgui. Però he passat temporades molt dolentes, no parlant-me amb certa gent. I el pitjor es que aquesta gent havia sigut molt amiga meva.

estranya ha dit...

Sí, sí que m'ha passat això de no poder veure algú i no saber-ne el motiu. Però jo no hi veig la part divertida, a això de no suportar-se amb algú. I més quan és com en aquest cas, que a mi les persones em cauen bé i jo no sé per què no els caic bé.

Gràcies, imma. Ja ho he dit, jo em rendeixo. Que sigui el que hagi de ser.

T'entenc, Esteve. En fi, jo ja tinc amb qui parlar. Tampoc cal que em mengi l'olla amb això. Ja s'ho faran.