dimarts, 4 de gener de 2005

Vocació

De petita li encantava. Li van comprar una pissarra i el que més li agradava fer era posar les nines totes a davant de la pissarra i ensenyar-los a sumar i restar. Però mai es va pendre seriosament que li pogués agradar el món de l'ensenyança. Quan li preguntaven què volia ser de gran, no sabia què contestar.



Va anar creixent. Va passar tot el cole i va arribar a l'institut. No volia ser ni mestra ni professora. Havia vist com podien ser de cruels els nens amb els profes. A més, tenia por escènica. Cada cop que havia de sortir a la pissarra apareixia aquella suor freda i aquell bloqueig mental. I era incapaç de copiar l'exercici que havia fet a casa. I que, per cert, sabia fer.



Quan va acabar la universitat, molta gent li va demanar pel tema. Tothom pensava que ella seria una bona professora. La resposta sempre era clara i rotunda: "No!" Era una de les poques coses que tenia clares a la vida. I va esquivar el tema com va poder.



Al cap d'un temps, algú li va tornar a demanar. Es necessitava algú que ensenyés. I ella estava sense feina. No s'hi podia negar. Hagués volgut fer-ho, però... no, no podia. Així que es va armar de valor i va afrontar el primer dia amb els nens.



Els principis van ser durs, ho són per tothom. El bloqueig mental que tenia quan a l'institut la feien sortir a la pissarra seguia allà. Només que ara en comptes de sortir durant 5 minuts, havia d'estar molta estona a davant de la classe. I fer creure els nens. I imposar-se. Pensava que no valia per la feina. I li sabia greu pels nens: s'explicava molt malament. Com podien tenir tan mala sort de tenir una professora tan dolenta?



Però un dia es va fixar en una nena petita. Estava en una de les múltiples classes que feia. La nena tenia 9 o 10 anys. S'havia preparat bé la classe. Entre altres coses, li agradava explicar curiositats als nens. I de cop, després d'explicar una curiositat, va veure com la cara d'aquella nena canviava. Havia arribat a aquella nena, i li havia ensenyat una cosa que li havia agradat.



A partir d'aquell moment les coses van canviar. Ja no es sentia insegura davant la classe. I els nens també ho van notar. Cada cop sentia com connectava més amb els nens i cada cop més cares s'il.luminaven amb les seves explicacions.



I ho sabia. Ho sabia ella i tota la gent que l'envoltava. Volia ser professora. I res més. La cara d'aquella nena l'havia enganxat per sempre.