dijous, 13 de gener de 2005

L'escaquista

Hi ha dies, de tant en tant, que agafo el tren per anar fins a la gran ciutat. Avui ha estat un d'ells.



Sembla que quan hi vaig, em contagio de les presses de la ciutat i sempre he de córrer per agafar el tren de tornada. Però avui he arribat a temps al tren. Així que he pogut escollir un bon lloc.



Faltava poc perquè sortís el tren quan l'he vist entrar. Tenia uns 20 o 25 anys. M'ha cridat l'atenció perquè plorava. O perquè semblava que ho hagués fet. No ho sé. Tenia els ulls ben vermells.



S'ha assegut en un seient. Hi ha anat directament. Deu tenir la costum d'agafar el tren.



Un cop s'ha assegut, me l'he mirat bé. I sí, tenia els ulls ben vermells.



I com que l'observava, he vist el que feia: primer ha tret un llapis. Un llapis dels de tota la vida, no un llapis de mines. Després ha tret un llibre. I després ha tret un tauler d'escacs. L'ha obert, ha posat les peces al tauler i ha començat a llegir el llibre, mentre anava subratllant i posant comentaris amb el llapis.



Poc després, he aconseguit veure un somriure a la seva cara. Ha entrat un pare amb un nen petit. I el nen li ha preguntat:

- Per a què és això?

- Serveix per jugar.

- Ostres! I són soldadets?

En aquest moment ha rigut. Ha sigut l'únic cop que l'he vist somriure i que li ha marxat una mica la tristor dels ulls. "Sí que ho són, de soldadets", li ha contestat. I suposo que, d'una forma o una altra, tenia raó.



Els seus ulls continuaven essent tristos. Volia saber què li passava, a què era deguda tanta tristesa. Se m'ha passat pel cap anar allà a dir-li si volia jugar. Però no en sé massa i he pensat que potser li agradava la soledat. Al cap i a la fi, estava escoltant la radio, que és el que jo faig quan no vull que em molestin.



Mica en mica, els ulls han deixat d'estar vermells. Crec que l'estona amb el llibre i els escacs l'ha ajudat una mica. Però quan s'ha acostat al seu destí, ha tancat el llibre, ha posat el llapis a dins la bossa i ha tancat el tauler. Endreçar el tauler m'ha semblat com una espècie de ritual: cada peça al seu lloc, totes ben posades. De dins, aquell tauler semblava nou de trinca, com si li haguessin portat els reis d'aquest any. Però al tancar-lo, he vist que aquell tauler deuria tenir uns quants anys i ja deuria haver fet uns quants viatges.



En els breus moments que han passat des que ha endreçat les coses que feia fins que el tren ha arribat a l'estació, s'ha posat a mirar per la finestra. La seva cara s'ha tornat a entristir. Suposo que ja no tenia distracció. Deu haver tornat a pensar en el que l'havia fet plorar abans.



I quan el tren ha arribat a la seva estació, ha agafat la jaqueta, i amb els ulls més tristos que havia vist mai i el cap cot, ha deixat el tren.