dimecres, 19 de gener de 2005

Aspecte físic

Fa uns dies vaig veure un anunci de Corporación Dermoestética, un en el que hi surten unes noies que deuen ser models o aspirants a model que diuen que elles també hi han anat. En aquell moment, vaig pensar que jo no volia veure el resultat final: jo volia veure l'abans i el després. Perquè, és clar, no és el mateix que hi vagi una noia de bandera i en surti encara més perfeccionada o que hi vagi una noia normaleta i que en surti amb algun complexe de menys.



I és que jo, si hagués d'acabar com les noies de l'anunci, necessitaria més operacions que la Cher i en Michael Jackson junts. O gairebé. I encara no quedaria com elles, perquè que jo sàpiga, encara no hi ha cap operació que et faci créixer uns... diguem-ne 15 cm. Vaja, que jo per més que vagi a Corporación Dermoestética o a algun altre lloc igual, no en sortiria com les noies de l'anunci.



Tot i així, jo em conformo, perquè ja diuen que al pot petit hi ha la bona confitura. I ja que parlem de confitura, doncs si el pot és petit i ample, la confitura és més fàcil de treure que si és alt i estret. Ja sé que no hi té res a veure, però ara se m'ha acudit, no sé per què :-)



I és que en aquest món, o tens les coses molt clares, o pots acabar malament del cap. No és només l'anunci (que, per cert, vaig veure fa uns dies i no he tornat a veure, no sé si l'hauran deixat de fer per alguna cosa). L'altre dia vaig anar de rebaixes. Hi vaig anar una mica tard i ja no quedava massa res. De fet, quedava de tot, però només quedava la talla 36 de tot. I jo em pregunto: qui es posa una talla 36? Per què les botigues, si saben que cada any els sobren un munt de talles 36 i les talles més "normals" s'acaben de seguida, s'entesten a comprar un munt de talles 36 any rera any?



Jo faig una talla 42, que tampoc és tan gran. No és una talla petita, però tampoc és una talla enorme. Per què cada cop que vaig a comprar, sempre m'he de comprar la peça de roba més gran que hi ha a la botiga? L'altre dia, a les rebaixes, no vaig trobar res. Tot el que m'agradava era massa petit. Fins i tot vaig anar a una botiga de la que prefereixo més no dir el nom. Vaig veure uns pantalons que m'agradaven. Vaig desestimar provar-me les talles 42 i 44. Però hi havia una 46, cosa que em va sorprendre molt. I me la vaig provar. I... els pantalons no m'entraven ni per la cama!!!



Malauradament, he conegut alguns casos d'anorèxia propers a mi. Jo sempre he estat bastant pleneta (o gorda, o grassa, com se li'n vulgui dir). Em vaig cansar de sentir que em diguessin "vaca marina" i coses per l'estil. Al final, em vaig fer insensible a aquest tipus de comentaris. Si jo estic bé amb mi mateixa, no m'importa el que pensin els altres. Però hi ha altra gent a qui aquestes coses afecten bastant: veuen l'anunci de Corporación Dermoestética i es pensen que cal que s'aprimin per ser com aquelles noies; van de rebaixes i al veure que tot són 36 i que no hi entren, pensen que s'han d'aprimar; o van a comprar roba, veuen que s'han de posar una peça de roba dues o tres talles més gran que el que porten, i pensen que s'han engreixat. Ja sé que el que dic no és nou, però de debó cal tot això? De debó cal que aquestes noies ho passin tan malament?