dimecres, 26 de gener de 2005

Tramuntana

Sembla que finalment ha parat. Però ja no em crec res. Ahir al vespre també semblava que havia parat, però va bufar tota la nit i avui ho ha fet tot el dia.

La tramuntana i jo no tenim gaire bona relació. Ens aguantem, però per força. Bé, jo l'aguanto per força, i ella m'empeny perquè me'n vagi cap al sud. Però jo no sóc com els pals de la llum de l'Empordà, i em quedo allà on estic, a veure quina de les dues pot més.

Tot i així, ella intenta guanyar la batalla, i ho fa amb molta força, sobretot a on visc jo. I lluita amb moltes armes, però suporto una gran quantitat d'atacs que m'envia:

Suporto la sensació de fred que em provoca quan he de sortir al carrer. Avui m'he deixat els guants a casa i després de fer un camí d'uns 50 metres del cotxe a la feina, les mans m'han quedat inservibles durant uns 10 minuts. Però ara ja poden teclejar perfectament :-)

Acabo suportant la fressa que fa. Arriba un moment, quan fa uns dos dies que bufa, que em comença a posar nerviosa. I és que la meva habitació dóna a la banda nord de la casa i encara es sent més com bufa. Però posant la música ben forta, es resol el problema :-)

No em fa res trobar contenidors circulant per la carretera. Total, només els he d'esquivar. Pateixo una mica, perquè algun dia algun contenidor es tirarà a sobre del meu cotxe, però mentre es puguin anar esquivant, cap problema.

Tampoc em molesta que em despentini. És una batalla que té perduda amb mi. Porto els cabells molt curts, així que no em pot pas despentinar massa. Era diferent quan era petita i portava els cabells gairebé fins a la cintura. Cada cop que hi havia tramuntana, llavors hi havia sessió de crits a l'hora de pentinar...

Però hi ha una cosa que sí que no suporto de la tramuntana: l'electricitat estàtica. Sí, sí, l'electricitat estàtica. Cada cop que bufa la tramuntana, m'enrampo amb tot. I no només una enrampadeta petita, com li passa a la majoria de la gent. Les enrampades que faig jo a vegades fins i tot treuen "xispes". Literalment. No sé què fer-hi. No sé si hi ha alguna solució o si m'he de conformar. Si algú sap alguna solució (que no sigui quedar-me a casa), serà benvinguda. I és que m'enrampo amb el cotxe, amb les portes, amb les persones,... amb tot el que toco. Cada cop que fa tramuntana i he de tocar alguna cosa, ja em veus acostant-me sigilosament, preguntant-me si m'enramparé o no. Intentant tocar les coses amb la màniga primer, i així l'enrampada no és tan gran. O acostant-me lateralment a les coses, no sé per què, però sembla que funciona. O tocant primer alguna part de l'edifici que no sigui metàl.lica. Però, és clar, per fer tot això he de fer coses rares. I això quan me'n recordo que em puc enrampar. De tant en tant, m'agafa desprevinguda i llavors sembla que estigui ballant break dance. A vegades la gent se'm mira malament. Fins que els explico el que passa. O els toco, així ho comproven personalment :-)

Però la tramuntana també té coses bones. La millor és la calma quan deixa de bufar. M'encanta. Fa molta fred, la que ha deixat la tramuntana. Però el cel es queda sense cap núvol. Si és de dia, es veu un cel com mai. Si és de nit, et pots dedicar a mirar el cel, perquè es veu perfecte. L'aire està com més net, no sabria com explicar-ho. El problema és que amb tanta claretat de cel i tanta fred, al final fa unes glaçades, que fa més por anar amb el cotxe que quan els contenidors circulen per la carretera!