dimarts, 25 de gener de 2005

L'explicació més senzilla

L'hivern passat em pensava que m'estava tornant majara.

Feia poc que tenia el cotxe. Un cotxe nou, el primer que era tot meu, que l'havia pagat jo de dalt a baix (bé, jo n'havia pagat una part i el banc, una altra). Fins llavors havia portat el cotxe del meu pare i no acostumava a conduir de nit. El meu pare el necessitava per anar a treballar i jo sempre estava trucant per si em podien venir a buscar aquí o allà. Així que quan em vaig comprar el cotxe, vaig començar a conduir de nit.

No ho feia per gust. Acabava de treballar a les 6. I fins que no tornava cap a casa, gairebé cada dia eren les 7. I a l'hivern, a les 7, ja és de nit.

L'últim tram de carretera abans d'arribar a casa és una carretera d'aquelles que els de Barcelona en diuen "carretera de muntanya". Jo, simplement, en dic "la carretera de casa". Alguna amiga de Barcelona m'ha arribat a preguntar que si la carretera és de doble sentit... cosa que m'ha fet riure de veritat! Sí, encara que no hi hagin pintat els carrils, és de doble sentit. Si no ho fos, un cop arribessis a casa meva, com tornaries?

Així doncs, un dia, a les 7 de la tarda em disposo a tornar cap a casa. Entro a la carretera de casa, una carretera estreta, sense cases, sense llum, tota voltada d'arbres. I, de cop, veig una llum que m'il.lumina el cotxe. El primer que penso és que tinc un cotxe a darrere fent l'idiota amb les llargues. Miro pel retrovisor. No porto cap cotxe a darrere. I just quan miro pel retrovisor, la llum se'n va. Penso que seran imaginacions meves. Però no. Al cap d'un moment torna a venir la llum. Cap cotxe a darrere. Penso que m'he carregat alguna cosa del cotxe. Seguríssim. Sóc jo. Arribo a casa. No dic res. Demà potser veuré les coses més clares.

Arriba l'endemà. Entro al cotxe. Vaig a treballar. És al matí i encara està fosc. No veig cap llum sospitós. En fi, seran imaginacions meves.

Però torna a arribar el vespre. Pujo al cotxe. I quan arribo a la carretera de casa, torno a veure la llum. No pot ser! Ja estic paranoica total. Començo a mirar pel retrovisor. M'imagino un cotxe que em ve al darrere i em fa llums de tant en tant i de tant en tant apaga les llums (quan veu que jo miro pel retrovisor... com si ho pogués veure!) No trobo cap explicació al que em passa. Què està passant? Què és aquesta llum?

Arribo a casa. No dic res. Em prendrien per boja. Segur que hi ha d'haver alguna explicació.

Van passant els dies i no em torno a trobar amb la llum. Fins que un dia, quan ja gairebé no em recordava de la història de la llum, torno a veure la llum. I ara què? D'aquí, al manicomi! Miro a banda i banda, per un retrovisor, per l'altre, endavant, endarrere... I no veig res.

Arribo a casa molt nerviosa. Deixo el cotxe just davant de la porta i quan surto del cotxe per obrir la porta del garatge, la veig. Em mira descarada. La llumeta que tan m'havia fet patir: la Lluna plena!

Per poc m'agafa un atac de riure! Com és possible que no se m'hagués acudit abans! La Lluna!!! La Lluna m'il.luminava pel camí, però de tant en tant els arbres em feien ombra. Per això feia... doncs sí, feia gairebé un mes del primer cop que em vaig trobar amb "la llum".

A vegades, per no dir que sempre, hi ha una explicació senzilla a la majoria de coses que ens passen. El difícil és trobar una explicació que sigui prou senzilla, però que a la vegada sigui suficientment complicada per explicar-nos la situació.

En dies com avui, quan torno a casa tard de treballar i la Lluna m'il.lumina, somric només de pensar en la història de la llum, en tot el que em vaig arribar a imaginar, i en la senzillesa de la realitat.