dissabte, 15 de gener de 2005

L'aposta

Recorda perfectament el dia que la va conèixer. Sabia que se la trobaria, els seus amics l'havien advertit. Als seus amics no els agradava i ja va anar predisposat a veure-li tots els defectes. Però quan la va veure, no va pensar que fos tan dolenta com els seus amics deien. Tot i així, ell l'acabava de conèixer i els seus amics feia molt temps que la coneixien. Segur que ells tenien raó.



Va passar el temps. L'anava veient de tant en tant. Cada cop l'atreia més. Però als seus amics no els agradava. I li feia por perdre els seus amics per una noia que ni tan sols sabia si li faria cas.



Fins que un dia va tenir una gran idea: Apostaria amb els seus amics que podia aconseguir-la. Era el pla perfecte: així podria perseguir-la sense que els seus amics es riguessin d'ell. Si no funcionava, no hauria de donar cap explicació als amics. I si funcionava, ja la tindria a ella i ja miraria com explicar-ho als amics per no perdre'ls ni a ells ni a ella.



Així que un dia que els seus amics estaven reunits i sabia que ella apareixeria per allà s'ho va fer venir bé per proposar l'aposta. I, com sempre que parlava d'ella, intentava parlar-ne una mica despectivament per no deixar veure als seus amics el que realment en pensava. No sap com, es va trobar dient: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada". La cara blanca d'algun dels seus amics després de dir això el va fer veure que l'havia cagat. Es va girar. I ella estava just darrere seu.





Ella no recordava quan el va conèixer. Ni quan va començar a sentir-se atreta per ell. Només sabia que cada cop que el veia el cor li fa un salt. Però no hi havia res a fer: cada cop que ella s'acostava a menys de 10 metres d'ell, ell fugia.



Aquell dia ella havia de parlar amb un dels seus amics. Així que quan va arribar, va anar directa allà on eren els seus amics. I ell també hi era. Mentre s'acostava, va sentir el seu nom. Devia ser perquè l'havien vist acostar-se. Va parar l'orella. Parlava ell: "M'aposto 100 euros a que aconsegueixo anar-me'n al llit amb ella. Després ja la deixaré penjada".



Va localitzar el noi amb el que havia de parlar. A ell ni se'l va mirar. Va fer com si no hagués sentit res. Però segur que la cara la delatava. Va dir el que havia de dir i se'n va anar.



"Merda, merda, merda! Per què sóc tan idiota???" Es va repetir això durant molta estona. Un cop ella se n'havia anat, tots els seus amics es van quedar callats. Hi havia un silenci sepulcral. Ningú s'atrevia a dir res. Així que va decidir-se a anar a parlar amb ella.



Ella se'l va escoltar. Però no va dir res. Ell li va demanar perdó, li va dir que no volia haver dit allò, li va estar un quart d'hora diguent-li que ho sentia. Ella seguia callada. Quan ell va deixar de parlar, quan semblava que ja ho havia dit tot, ella li va deixar anar:



- Dius que et sap greu? Què és el que et sap greu? Haver dit el que has dit, haver-ho pensat o que jo ho hagi sentit? Suposo que si jo ho hagués sentit, no estaries demanant-me perdó ni et sabria greu. M'equivoco?



I ell no va saber què dir. Així que ella va marxar i el va deixar sol amb els seus pensaments.



Durant un temps, ell va continuar demanant-li perdó. Però ella sempre tenia la mateixa resposta: "Què, encara et penses que guanyaràs els 100 euros?"



Al cap d'un temps, ell es va cansar de demanar perdó. Ella va pensar que el temps que tenia estipulat per l'aposta s'havia acabat.



Els seus amics no sabien què dir. Finalment havien entès el que passava. Ella realment no els queia malament, sinó que simplement es sentien amenaçats per ella. I ell havia pensat que no els queia bé. I per això ho havia fet. I feien bona parella.



Ell ho havia deixat per impossible. Ella no baixaria mai del burro. I ara resulta que als seus amics no els queia malament. Volia estar amb ella, però entenia que ella mai es creuria que realment volia estar amb ella i que no era per la maleïda aposta. Quan la veia, marxava perquè es pensava que la seva presència la molestaria.



Cada cop que el veia, a ella encara li feia un salt el cor. Ell va estar un temps perseguint-la. Ara segurament ja s'havia acabat l'aposta i ja no tenia sentit que li digués res. Seguia com abans, fugint d'ella quan la veia. En fi, potser millor que hagués sentit la maleida frase.