dimarts, 11 de gener de 2005

Impotència

Ahir vaig fer un examen oral. No n'havia fet mai cap. I no em va agradar. Malauradament, n'hauré de tornar a fer. Més precisament, hauré de tornar a fer aquest examen, perquè em van suspendre.



No vull missatges d'ànims. Ja n'he rebut prous. Alguns eren sincers. D'altres eren missatges en els que veies que una mica sí se n'alegraven. Però tots i cadascun d'ells, cada cop que es produien, em feien plorar. Per sort, la majoria han arribat via e-mail i he pogut evitar els comentaris aquells que encara et fan plorar més.



No havia suspés mai cap examen. Ja sé que sempre hi ha una primera vegada, però no esperava que fos aquesta. És un examen que ningú suspèn. Bé, ningú, excepte jo. Si ja està clar que sóc estranya!



El pitjor de tot és la impotència que sento. Podria haver estudiat més, sí, però la impotència és deguda a que per més que hagués estudiat, no ho hagués fet millor. El fet de començar un examen oral amb uns quants parells d'ulls que et miren només per avaluar-te, em deixa sense res a dir. Em quedo bloquejada i no sé pas què he de fer.



No tinc massa problemes a parlar en públic. Algun cop n'havia tingut, però ja se m'han passat. Ara parlo en públic sense problemes. El problema és quan sé que m'examinen. És horrible. I sé que el pròxim cop que torni a fer l'examen em tornarà a passar el mateix.



Es veu que m'han suspés per això, perquè quequejava i m'entrebancava. Perquè estava tan nerviosa. I això és el pitjor de tot. Ja m'agradaria, ja, que m'haguessin suspés per no haver estudiat prou. Això tindria solució. Però per això que m'han suspés... Bé, el pròxim cop que torni a fer l'examen, el problema és que ho tornaré a fer igual de malament. I tornaré a suspendre. Això és el que em provoca més impotència.



M'he d'esperar un any per tornar a fer l'examen. Gairebé perderé un any. I quan em torni a posar davant del tribunal que m'haurà de jutjar, doncs tornaré a patir el mateix símptoma. Bé, agreujat pel fet que ja sé que m'han suspés una vegada per això.



El pitjor de tot ha estat la molta gent que se m'ha acostat i m'ha dit que no passa res. Que no passa res? Sí, sí que passa. I molt. Entre altres coses, hi perderé molts diners, hi perderé molt de temps (per fer l'examen més tard i per tornar-lo a preparar), i jo hi perdo molt. Entre altres coses, he perdut la poca confiança que tenia en mi. I ara quan em preguntin, hauré de dir: "No, és que vaig suspendre". I veure la cara d'estranyesa de la gent que m'envolta, que pensarà que ho he hagut de fer fatal, que l'examen és només un tràmit i que tothom el passa a la primera.



De què serveix treure notes immillorables a l'institut? Treure's la carrera en el mínim temps i amb bona nota? Treure's el carnet de cotxe a la primera? Si resulta que vas i suspens el que tothom aprova. A partir d'ara quan algú hagi de fer l'examen ja no dirà "no, és que ningú suspen". Ara diran: "L'Estranya va suspendre". Quina vergonya!

4 comentaris:

Albert ha dit...

Estranya, sense cap ànim d'ofendre, ben al contrari: tu has suspès un examen oral i a Indonèsia milers de persones han mort o bé ho han perdut tot per culpa d'un fenòmen natural (que ara sabem que es diu tsunami) i que es podia haver previst amb temps i mitjans.

Quan a mi em passa alguna cosa que m'emprenya molt, intento relativitzar-la, fer una mirada al meu voltant i me n'adono que, en el fons, no deixa de ser una nimietat de la uqla encara en puc treure algun aprenentatge.

Confio que no t'gho prendràs malament.

estranya ha dit...

No m'ofenc, sugus. Tens tota la raó del món i en sóc ben conscient. I n'era abans d'escriure el post.

Però tenia ganes de rebotar-me i de queixar-me. I crec que almenys tinc el dret a això, no creus?

Podria haver perdut molt més. Però he perdut gairebé tot un any de feina. Et sembla poc?

Albert ha dit...

No em sembla poc. Al contrari. I tens tot el dret a rebotar-te, a queixar-te i a sentir-te emprenyada i amb el sentiment d'impotència que descrius en el teu post.

Només que em sap greu això que dius que has perdut la poca confiança que tenies en tu mateixa i que et preocupa el que la gent pugui dir a partir d'ara. No li donis importància a això, que no s'ho val!

estranya ha dit...

Ja se'm passarà. Tot és qüestió de temps. Ara exerceixo el meu dret de "pataleo" i d'aquí a uns dies ja recuperaré la confiança. Quan se m'hagi passat la depre post-rosco, em tornaré a ficar a treballar amb ganes. I el pròxim cop que hi vagi... bé, no sé què passarà llavors.