diumenge, 24 d’agost de 2008

No me la trec de sobre!

Arribem a casa i són quarts de vuit del vespre. Diumenge. Diumenge a la tarda. I m'envaeix aquella sensació del diumenge a la tarda. He de preparar les coses pel gimnàs, he de preparar allò que havia de fer, he de, he de, he de... He de fer un munt de coses d'aquelles que deixo pel cap de setmana, i que sempre m'enganxen als diumenges al vespre amb el més calent a l'aigüera.

No he vingut amb el meu cotxe. He vingut amb un cotxe que tenia un conte com a música, que estava ple de joguines, i he vingut encaixonada entre un parell de nens.

Quan hem arribat, la Nineta se m'ha agafat a la mà.

I no hi ha hagut manera. Li he dit que havia d'anar a fer el sopar. Que tenia feina. Que... que 50 coses més. I ella agafada a la meva mà.

- Però tu, què vols fer?
- Venir amb tu!
- I si me'n vaig a dormir?
- Vinc a dormir amb tu.
- I si me'n vaig a mirar la tele?
- Vinc amb tu!
- I si...?
- Vinc amb tu!
- Molt bé. Vens amb mi. I què vols fer?
- El que tu facis!

Ho sé, ho sé. A la nena se li passarà aquesta fixació amb mi. I llavors ho trobaré a faltar. De mentres, m'eixugo la bava i me l'emporto per aquí i per allà. La feina ja la faré més tard.

Hem acabat davant de la tele, mirant un documental de la 2.

- I què és això?
- Una estrella de mar.
- I per què camina?
- Perquè vol anar a buscar menjar.
- Jo mai he vist una estrella al cel que camini.
- No, però les de mar sí.
- I per què?

Llavors ho he entès.

Aquesta nena sempre ha volgut dues coses. La primera, resposta a les seves preguntes. I he de dir que, tot i haver contestat moltes preguntes a la meva vida, molts perquès, els d'aquesta nena em sorprenen, per les coses que arriba a demanar.

I la segona, algú que la faci córrer i saltar. Ahir li vaig ensenyar com es feia el salt de llargada i... millor no ho explico!

Tornarà el cole i s'oblidarà de que només vol estar amb mi. Es farà gran, i només seré la tieta, sense ser tieta. Però ara em quedo amb aquesta nena petita que només vol estar amb mi i que no me la trec de sobre.

Perquè, és clar, em cau la bava!

4 comentaris:

XeXu ha dit...

El post sonava a queixa en un principi, i t'anava a dir que se't cau la bava, però ja veig que ja t'ho dius tu sola. Potser la nena no s'oblidarà mai de la seva tieta, i encara que creixi, seguirà volent estar al teu costat. Segur que ningú no li fa cas com tu.

Anna Tarambana ha dit...

Segur que et seguirà a tot arreu on vagis. Serà diferent, és clar... quan es fan grans passa això, però mai obliden qui se'ls estima. I, potser tronarà a tu amb més facilitat que a gent més propera.
Disfruta d'aquests moments! I, corrre, i salta i riu!

zel ha dit...

Venc pitets a 10 cèntims d'euro que guardo dels meus fills...o millor te'ls regalo...I no se li passarà...quan et volen, et volen, la mainada és així!

Llum ha dit...

Avui faig una resposta en general.

Sí, se'm cau la bava.

Avui ha tornat a venir. L'he tingut un parell d'hores, fins que ha vingut la seva mare a buscar-la. Estava castigada i s'havia escapat de casa per venir. El seu pare sabia que era a casa, i la seva mare l'ha deixat fer, perquè sabia que amb mi es portaria bé.

Avui hem après coses sobre els pingüins, i hem après perquè es produeixen els eclipsis, i que Egipte està més lluny que Russia, i que abans que ella nasqués hi havia món.

I hem après que un cub de Rubik és molt fàcil de desmuntar, però tornar-lo a muntar costa una miqueta més (una miqueta de no res). I que a casa està ple de jocs que s'assemblen al cub de Rubik, i que es diuen jocs d'Arjeu, i molts dels quals són com els cubs de Rubik, però sense solucions a la web.

I que el més divertit de tot és trobar la solució, veure com funcionen i intentar deduir-la.

Ah! I hem fullejat un llibre que tenia 125 pàgines... i les hem comptades totes! I hem après que no existeix el trenta-deu, que es diu quaranta.

Ai, sí! Em cau la bava! No cal que m'ho recordeu!!!