El dia dels dos esmorzars

Hi ha un dia a l'any que esmorzo dues vegades. Només un. Primer esmorzo, per primera vegada. I, al cap d'unes hores, torno a esmorzar. Per segona vegada.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que no espero amb candeletes, però que sé que hi és. Un dia especial, que és cada any, i que sempre puc recordar amb un somriure a la cara.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any en què em despreocupo de tot, i em dedico només a divertir-me. Sense pensar en què passarà, en com ho faré, en si estaré a l'altura de les circumstàncies, o en què.

Avui era aquest dia.

Hi ha un dia a l'any que retrobo gent que feia temps que no veia. Gent que només trobo aquest dia, cada any. Gent que em recorden el que sóc, i el que era quan ens vam conèixer.

Avui era aquest dia.

Aquest matí m'he aixecat conscient de que avui era el dia dels dos esmorzars. Conscient de que m'ho hauria de passar bé. Conscient que riuria molt. Conscient de que m'ho passaria molt bé.

M'equivocava.

Sí, m'equivocava. Perquè no em podia imaginar que, a hores d'ara, quan ja fa molta estona que he marxat, encara em facin mal les mandíbules de riure. Perquè no em podia imaginar que m'ho passés tan bé.

Perquè, malgrat que sempre m'ho he passat molt bé, no recordo haver rigut tant com avui.

Perquè patia per una persona, a qui pràcticament no coneixia abans d'avui, i que he hagut de compartir-hi 5 o 6 hores, gairebé tota l'estona al meu costat. Pensava que podria ser una mica violent, però hem xerrat i rigut com mai m'hagués imaginat.

Perquè he tornat a veure un parell de persones, que ja coneixia de fa temps, però que vaig conèixer (en el sentit de parlar-hi) ara fa tres anys, en un moment que va ser molt especial per mi. I, malgrat que només ens coneixem d'aquell dia, han vingut, hem parlat, hem rigut... i m'han recordat que jo puc ser aquella noia, i més i tot. I no només això: malgrat ser molt superiors a mi, em tenen respecte. Respecte pel que sóc, respecte pel que faig, i respecte perquè saben que puc mig arribar a ser com ells.

Perquè hi ha hagut un moment en què he rigut tant, que fins i tot plorava. Perquè jo, la callada, he fet tant de merder, que fins i tot m'han hagut d'avisar que em comportés. Però jo he continuat rient. I passant-m'ho bé. Perquè allò era excepcional. Mai havia passat, i ha sigut tan divertit, que ja espero el moment de tornar-hi.

Perquè he fet riure a un nen. Tothom seriós. Callat. No podia pas ser. Així que he agafat un nen, amb qui tinc força confiança, i li he dit a cau d'orella una cosa sobre el que tothom mirava. I el pobre nen ha hagut de marxar, perquè la gent ja se'l mirava, perquè amb l'atac de riure que li ha agafat feia massa fressa.

Perquè ho he fet molt bé. A part de divertir-me, he estat molt per sobre del meu nivell. I això que m'he passat el dia rient per aquí, rient per allà. No puc ni arribar a pensar què hagués fet si m'ho hagués pres seriosament.

Perquè sóc dolenta i he aconseguit que algú que només em tractava de "nena", "maca", "ai, maca", "mira, una nena, hola maca", no em fes posar (massa) dels nervis i descobrís que no cal mirar-se a la gent només pel seu aspecte físic, i que jo puc ser tan vàlida com qualsevol home (apa! Que cada any, en aquest lloc, em trobo una o dues persones d'aquest estil i em fan una ràaaaaaaabia!)

Tot i així, sóc conscient que he ignorat algú. No és que l'hagi ignorat, és que jo tenia el meu grup, reia, i tampoc s'ha acostat ni a dir hola. I, com que estava lluny, tampoc l'he vist. Al final he sigut jo la que s'ha acostat a dir hola. Però en fi, qui vol els mals rotllos?

Tot i així, m'he trobat amb el problema de sempre. Algú que se m'acosta, que em diu alguna cosa, i que jo no conec de res. Algú que no sóc conscient d'haver vist en ma vida. Algú que no sé de què em coneix, però que es posa a preguntar-me no sé què. Algú que em deixa el seu lloc, perquè jo em pugui divertir (o perquè ja n'està fins als nassos), i abans de desaparèixer, em diu: "Va, Lluna, entra tu". I jo faig cara de no sé què, perquè jo no l'havia vist mai, i apareix, em parla i fins i tot sap com em dic. És més, fins i tot em pregunta pel meu historial, i el sap gairebé millor que jo!

Tot i així, sé que m'he passat. Quan ja tot havia acabat i jo estava crescudíssima. Així, per divertir-nos, he estat fent l'idiota amb un grup de gent. He entrat al lloc de la persona del paràgraf anterior i m'he trobat cara a cara amb algú bastant més dèbil que jo. Però jo estava crescuda, només tenia ganes de riure (prometo que només he begut una fanta de llimona i provenia d'una llauna, així que no hi ha la possibilitat de que ningú m'hi hagi posat cap tipus de beguda alcohòlica o droga), i he apretat massa. El pobre noi ha fugit per cames quan ha pogut. A vegades hauria de saber posar el fre i no matxacar a la gent...

I d'això... quant falta pel proper any del dia dels dos esmorzars? Perquè jo m'hi apunto! Ara mateix!