La cova del temps

Fa més d'un quart de segle que vaig fer aquest viatge en cotxe per primera vegada. Des de llavors, he fet aquest viatge tants de cops que ja n'he perdut el compte. Més cops que anys tinc, això segur. I això que més d'una vegada no l'he pas fet en cotxe.

Jo prefereixo el tren o l'autobus. Però la renfe sempre fa vaga per Nadal i dels autobusos no me'n fio, després de l'aventura de l'any passat. Així que ha tocat anar-hi en cotxe.

Ara els viatges en cotxe són molt diferents dels de fa vint-i-tants anys. Primera, perquè ja no anem amb aquell cotxe que quan s'havia de pujar un port, t'havies de quedar a darrere el camió de torn, perquè no tenies prou potència per avançar-lo. Això si el camió no et deixava enrere! I segona, perquè ja no es passen ports. Tots aquells poblets que es passaven, un rere l'altre, ja no es passen. Ara hi ha autopistes o autovies. Aquells pobles que et podies passar mitja hora per atravessar-los, ara s'han convertit en una sortia de l'autovia, que gairebé ni t'adones que hi passes pel cantó. Si no fos perquè et coneixes els noms d'un poble darrere l'altre com si fossin el lloc on has nascut, ni tan sols t'adonaries que hi passes.

No diré que els viatges en cotxe ara s'han reduit a la meitat del temps, perquè seria mentida. Però a dues terceres parts sí. I això sí que no és mentida.

Però, què hi té a veure la cova del temps amb tot això? I, el més important, què és la cova del temps?

No recordo quan vaig començar a mirar-me la cova del temps. Però des que la meva ment recorda, sempre ha sigut allà, quan el meu pare deia "ya estamos en casa". Quan, fa tants anys, després de portar 18 o 19 hores al cotxe, els indicadors de la carretera començaven a mostrar la distància que hi havia al poble on viu la meva família. Quan quedava un quart d'hora o vint minuts abans no poguessim baixar del cotxe. Quan el meu pare estava cansat de conduir. Quan ma mare estava cansada d'aguantar la nena de darrere que preguntava cada cinc minuts on érem i quant faltava. Quan jo estava farta d'explicar-los històries a les nines.

Aleshores mirava per la finestra i veia la cova. La meva cova. La cova que encara no tenia nom. I em començava a inventar històries. Com sempre. Perquè sempre ho he fet. Al principi, aquella cova no era res més que una cova que s'assemblava a alguna que havia vist jo a prop de casa. I començava a dir-los als meus pares que era una cova màgica, que si entràvem en aquella cova, sortiríem a la cova que hi havia prop de casa i que ens estalviaríem el viatge en cotxe. Els meus pares, farts de les històries d'aquella nena de 4 o 5 anys, em deien que sí, que molt bé. I jo sempre em preguntava que per què no em feien cas. La de temps que ens haguessim estalviat anant per la cova!

El nom de la cova li va venir poc després, degut a un llibre que es titulava "La cova del temps" (sóc original, jo, també!) Era un llibre de la col.lecció "Tria la teva aventura". Possiblement la gent de la meva edat se'n recordarà. Uns llibres de color blau. Si no fos perquè tots els llibres d'aquella època estan ficats en caixes al soterrani de casa i seria incapaç de trobar-ne algun, aniria i en faria una foto. Algun dia sortiran de les caixes, quan algun dels nens creixi una mica, si és que a algun li agrada llegir.

No recordo de què anava "La cova del temps". Sé que era un nen (o sigui, jo) que entrava en una cova i li passaven coses. "Si decideixes entrar a la cova, passa a la pàgina 13. Si decideixes explorar els voltants de la cova, passa a la pàgina 31." Quan ja havia fet totes les històries possibles en el llibre, l'abandonava un temps i llavors em dedicava a obrir el llibre per una pàgina a l'atzar, llegir la pàgina, i buscar des de quina pàgina venia la història de la pàgina que havia obert el llibre. Van donar molt de sí, aquells llibres. I això que sempre em compraven llibres marcats per nens de 3 o 4 anys més que jo, perquè sinó em queixava que els llibres eren molt petits i massa plens de dibuixos.

Només sé que, en algun moment la cova va passar a dir-se la cova del temps. Només sé que cada cop que vaig amb cotxe fins allà, quan m'acosto al poble, començo a mirar les muntanyes. Començo a veure coves i penso que no seré capaç de trobar la meva cova, la cova del temps. Veig una cova, una altra, una altra... i penso que ja no recordo com és la cova, i que potser ara ja no la veuré. Però sempre, quan ja he perdut l'esperança de tornar-la a veure, apareix ella. No és la més maca. Tampoc és la més gran. Tampoc és la que es veu més. Simplement és la meva cova, la cova del temps. I, quan la veig, em venen al cap totes les històries que m'he arribat a inventar sobre aquella cova. Des de les primeres, on simplement una màgia em transportava a una cova propera a casa a d'altres més elaborades, amb viatges increïbles i moltes altres coses.

La cova del temps sempre serà allà, prop d'aquell poble, esperant-me a mi i a les meves històries. Esperant que me n'inventi de noves. I, sobretot, que li expliqui les velles i em faci recordar totes aquelles històries del passat, el present i el futur.