30 de desembre. Hora de dinar. Tres persones a taula. Ma mare li pregunta a mon pare que si aniran a un sopar demà al vespre. Silenci. Jo ja sé on és el problema.
- Aneu, aneu.
- Y tu no vas a venir?
- No, jo ja em quedo a casa.
- Sola?
- Sí, que no passa res, marxeu.
Dubtes. Silenci. Ma mare seu davant meu. Silenci. No hi aniran.
- Aneu, aneu, que així em quedaré jo sola a casa i muntaré una festa que no vegis.
Ma mare riu. Mon pare mira la tele i abandona la conversa. Jo ric. Jo sé que no muntaré cap festa. Ma mare sap que no muntaré cap festa. Però ja s'ha decidit a anar a sopar.
- Convida a qui vulguis.
Jo ric. Ma mare riu. Jo sé que no convidaré a ningú. Ma mare sap que no convidaré a ningú.
Torna a repetir-ho.
- Convida a qui vulguis.
Jo ric, però ja no em fa gràcia. Ja n'hi ha prou, de la brometa. Que marxin i em deixin sola. Ma mare riu. Li he de dir alguna cosa o repetirà la frase tota l'hora de dinar. Em devateixo entre el "no tinc ningú per convidar" i una altra frase. Al final em decideixo per:
- Encara que convidi algú, no vindrà.
Totalment cert. Ningú a qui se m'acudeixi convidar em diria que sí. I no té res a veure amb el post d'ahir.
Ma mare hi torna:
- Oh, tot depèn dels tractes que facis a qui convidis.
Somric. Ja puc prometre que faré bons tractes a qui sigui, que sé que, per més bons que siguin els tractes, ningú vindrà.
Sempre m'he preguntat per què sempre m'han donat tanta llibertat, sempre em deixen que convidi a qui vulgui i mai m'han dit que no quan els he dit que anava a algun lloc. "Truca, digues on ets, i avisa que has arribat". És tot el que em demanen. Serà que, en el fons, saben que no convidaré a ningú?
divendres, 30 de desembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
10 comentaris:
jo també em quedaré a casa, amb en fer i la janis, si vols venir, tu mateixa :) no vivim pas tan lluny tampoc, bé, no tan lluny que no s'hi pugui arribar amb cotxe, tren, avió :)
bona tarda
Ai, imma, la veritat és que no tinc massa ganes de fer d'espelma.
Em quedaré a casa, com un dia normal, que és el que és. Mirant alguna peli si en fan alguna de decent a la tele. I sinó agafaré un llibre. O me n'aniré a dormir com l'any passat. O em posaré aquí a davant de l'ordenador. El problema és que estar aquí davant de l'ordenador si no hi ha ningú més connectat, ningú que contesti, ningú que escrigui res... doncs em sembla que m'avorriré. Vés a saber. Si em ve alguna idea, segurament em posaré a treballar i tot.
Ei, estranya, m'hauries d'haver avisat amb temps, és clar que amb carrosses... Una abraçada virtual de bons desitjos d'any nou.
M'agrada estar sola. Prefereixo estar sola que anar a una festa amb molta gent, on tothom representa que és feliç. Prefereixo estar sola que anar a algun lloc on tothom és feliç i riu. Prefereixo estar sola que anar a un lloc on he de dir 10 vegades com a mínim que no vull cava (i no perquè faci boicot). Prefereixo estar sola que passar-me la nit dient que no vull cap tipus de torró perquè no m'agraden. Prefereixo estar sola que anar a un lloc ple d'hipocresia, on tothom fa veure que està content i que es porta molt bé amb la resta de la gent que hi ha. Prefereixo quedar-me sola a casa, fent el que sigui.
Però sembla que això la gent no ho entèn. Avui ja he hagut de sentir unes quantes vegades el "i com et vols quedar sola a casa"? El que passa és que ho passaré molt millor a casa, sola, que algun lloc on hagi de passar-me la nit justificant les meves rareses. Les que he escrit i les que no. Justificant amb gent que fa anys que em coneixen. Molts anys. Gent que per més que els expliques un cop i un altre, segueixen sense entendre-ho. "Per què no beus una mica?" "I no voldries una mica de torró?" "Però una mica de cafè sí, veritat?" I veig com es senten malament perquè veuen que jo visc en un altre món. Estaran millor sense mi. I jo estaré millor a casa. I si he d'estar sola, doncs no m'importa.
Això sí, bon any a tothom. El fet que no vulgui cel.lebrar una cosa que per mi no té cap tipus de sentit, no treu que vulgui el millor per a tothom per l'any que ve.
Es una nit com una altra aixi d simple
sí, clar que és una nit com un altre, nosaltres no farem res d'especial, avui sí que és el "cumple" de'n Fer, això sí que és especial, almenys per mi. tinc molts coneguts (no diré amics, perquè cada vegada em pesa més la paraula) que passen el cap d'any anat de festes, emborratxant-se... i això, és una cosa que ja no em va.. i també es queden perplexos quan els dic que no faré res de diferent... potser, aniré a la catedral de girona, però encara no ho sé, fa molta fred, i començo a patir, pensant que la meva tos seca es faci permanent... ai senyor...
bon any maca.
Sí, és una nit com qualsevol altre. Ara podeu venir qualsevol dels dos i explicar-ho a la meva família?
Estranya, ets tant i tant especial, que fas que una bona colla de rarets ens posem al teu bloc per llegir-te cada dia (o quasi). Un cop a la ràdio, el periodista Albert Om va confessar que no li agrada el cafè però que durant molt de temps en va pendre perquè tothom en prenia quan feia els descansos (¿i no volia semblar raret? no conec el motiu...)
Sempre és millor tractar amb persones "autèntiques" que es mostren tal i com són tot i el perill de que les titllin de "rares".
Doncs molt bona nit a TOTS ELS AUTÈNTICS (tot i que encara és migdia).
Buf, jo tampoc entenc això de l'Albert Om. Si no li agrada el cafè, que no en begui. Total, si no t'agrada, no t'agrada. No veig quin mal hi ha a no beure cafè. Jo sempre ho faig, malgrat que la gent em miri malament.
Publica un comentari a l'entrada