Primeres impressions

Estic farta de dir-li a la gent que no sigui superficial, que no es fixi en la primera impressió que dóna una persona. Perquè a vegades el que hi ha darrere d'una persona no és el primer que es veu.

Però jo, la que sempre va amb la cançoneta, m'adono sovint que també ho faig. El meu problema és que jo em fio de les primeres impressions... però mai l'enganxo. Aquelles persones que em cauen bé de seguida, acaben essent persones amb les que prefereixo no tenir-hi massa tractes (en el 99% dels casos). I aquelles persones que ni fu ni fa (o que, directament, em cauen malament) acaben essent grans amics, o com a mínim persones amb qui m'acabo fent, i molt. Això diu molt a favor del meu ull crític.

L'últim cas amb el que m'he trobat ha sigut bastant sonat, almenys per mi. És una persona que vaig conèixer fa pocs dies (molt pocs, per ser exactes). Es va acostar a on era, i per preguntar-me si era jo em va preguntar pel segon cognom. No sé per què, en aquell moment, em va caure malament. Només perquè em va preguntar pel segon cognom. Bé, i perquè va fer una cara rara. En tot cas, no sé per què em va molestar que em demanés pel segon cognom. En realitat, jo sempre em queixo quan em criden pel primer, perquè em dóna la impressió que no em criden a mi. Crec que va ser perquè tenia algun tic, feia coses rares. Però, al cap i a la fi, jo també en faig, de coses rares...

Al final em va caure bé. Va seguir fent coses rares, però era simpàtic (un cop vençuda la vergonya inicial). Tot i així, me'n vaig oblidar.

Al dia següent me'l vaig tornar a trobar. Em vaig recordar de qui era (cosa estranya en mi). I, de cop, va i em pregunta: "Tu ets la d'ahir, no?", amb aquell dubte amb el que ho pregunto jo quan no tinc ni punyetera idea de qui m'està parlant. I la veritat és que no em va molestar. Hi ha gent a qui li molesta, però a mi fins i tot em va fer gràcia. Ara mateix, tinc 3 persones al voltant que em saluden, em criden pel nom i em pregunten coses. I jo no tinc ni la més mínima idea de qui són, d'on són, què fan o de si els he de conèixer. En aquests casos, simplement somric i contesto el que em pregunten, sense fer veure que no sé ni d'on surten ni on van. Per què m'hauria d'enfadar perquè algú no es recordi de mi?

El cas és que es va posar a parlar amb mi, i fins i tot una persona, al cap d'una estona, es va referir a ell com "el teu amic". El meu amic? Quina gràcia! Si ni tan sols sabia com es deia! (Això meu ja és de jutjat de guàrdia). Bé, de fet dubto que ell sàpiga com em dic jo, així que estem igual.

Total, que al final, aquella persona que em va caure malament al principi (encara no sé per què), s'ha convertit en una persona amb la que a la mínima de res ens posem a fer broma o a xerrar, que si estic despistada, sense xerrar amb ningú, apareix i fa alguna brometa.

Aquí ve quan dic: "No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences. No em tornaré a fiar de les aparences." I ho repetiré 100 vegades. És clar que el pròxim cop que conegui algú ja no me'n recordaré.