Avui m'he aixecat amb una idea al cap: aquest cop serà diferent. Però no, aquest cop no ha sigut diferent. Ni ho serà mai.
M'he aixecat amb un optimisme inusual en mi. Sobretot perquè ja tinc experiència i l'experiència em diu que les coses són com són.
Mica en mica, a mida que passava el dia, l'optimisme ha anat marxant. Primer, ha desaparegut l'optimisme per convertir-se en no-res. Després, el no-res s'ha convertit en tristesa. La tristesa, en enuig (es veu que enfado no és correcte...) I l'enuig altre cop en tristesa.
Sé que se'm passarà. Sempre se'm passa. Sempre dic que no tornaré a fer això o allò altre, que no val la pena. Però al final, me n'acabo oblidant.
Ara em penedeixo d'una cosa que vaig fer la setmana passada. Ja sabia jo que no tenia sentit fer-ho. Perquè ara em sento malament jo per escriure això, quan en realitat no hauria d'afegir aquest sentir-me malament a la tristesa que tinc a sobre.
Em penedeixo d'haver pensat que aquest cop podria ser diferent. Per què hauria de ser-ho, si sempre ha sigut així?
El pitjor de tot vindrà amb les excuses. No vull sentir a ningú que em demani perdó. No, no i no! Vull oblidar-ho i ja està. Però em temo que no serà possible.
diumenge, 21 d’agost del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Fa temps que llegeixo els teus posts. No dubto que siguis una persona molt intel·ligent, més que la mitjana, però em sorprèn (negativament) aquest desànim que transmets continuament; realment ets tan... infeliç? O ets feliç sent com ets, sentint el que sents i transmetent-ho?
Ostres, m'he fet un bon embolic.
Potser és que et trobes singular i pateixes en comparar-te amb els/les altres?
cada persona es un mon, com podem saber com es cada un si no sabem sovint com som nosaltres???
Sigues tu mateixa i oblida el que hagis d'oblidar o no ho oblidis. Pero pensa que mai se sap que ens prepara el futur, pq les coses no poden ser diferents a com pensem que aniran??
Hola anònim. Gràcies per passar-te per aquí i dir el que penses.
Em sorprèn això que dius que sóc una persona intel.ligent, més que la mitjana. Realment, sóc una persona normal, com la mitjana. I si em coneguessis veuries que la meva intel.ligència és normal, com la de qualsevol altra persona, i que normalment el meu comportament és com si fos idiota, o sigui que semblo bastant per sota de la mitjana.
Pel que fa al desànim, em sembla que avui no és un bon dia per contestar, perquè avui els meus ànims encara estan pitjor que ahir.
No sé si realment sóc tan infeliç o no. Si estic contenta, ho dic. Si estic enfadada, ho dic. Si estic trista, ho dic. Si dóna la impressió que sóc infeliç, serà que realment ho sóc. Tot aquest tema donaria per un post, però no tinc ganes d'escriure dos dies seguits el mateix. Potser demà, si estic una mica més animada.
Hola bob. Bé, em sembla que ja tinc prou experiència per saber que les coses seguiran així. En fi. Demà serà un altre dia.
Anònim, com t'atreveixes a insinuar que l'Estranya pot ser infeliç, que transmet desànim? Potser ho estàs confonen amb la inseguretat que s'atreveix a confessar -qui no en té?-? Si no fos perquè està prohibit, demà al matí ens veuríem les cares... i... tot i així...
Alguns dels posts més frescos i més estimulants de la blogosfera del país els trobo aquí. Només falta que me la deprimeixis.
Ep, Estranya, dic el que dic aquí perquè no sé en quin altre lloc puc dir-ho, de manera que això és entre Anònim i jo, tu com si no hi fossis.
Pere, el meu comentari no era per crear mal rollo; no he volgut ofendre a ningú.
Però... continuo pensant que els posts de l'Estranya vessen de desànim, i no els jutjo (ni als posts ni a ella, només faltaria!!), només he dit el que JO percebo dels seus escrits.
Estranya, el temps ho cura tot. I respecte als teus posts, continua igual!. S'agraeix llegir posts sincers, cosa que no es troba en alguns blogs "aparador"...
Hola Estranya feia un munt que no passava pel blog i m'ha costat molt posar-me al dia. Ànims!!! que la vida és prou llarga com per fer d'ella quelcom interessant.
Petons!!!
Gràcies, solarist. Sí, suposo que el temps ho cura tot, malgrat que en determinats moments sembla que les coses no hagin de millorar mai. Algun dia milloraran. I pel que fa als posts sincers... bé, per què hauria de dir mentides? A qui vull enganyar?
Gràcies a tu també wanda.
Publica un comentari a l'entrada