Inoportú

No conec a ningú que sigui capaç de ficar la pota tantes vegades i de tantes formes diferents (a quina pitjor) com jo. Sempre dic que mentre sigui capaç de riure’m de mi mateixa, les coses aniran bé. Però quan la ficada de pota és massa grossa o m’importa massa haver-la ficat, llavors sóc incapaç de riure’m de mi. I no, no és divertit. És divertit quan la fiques una miqueta i tens alguna persona amb qui riure’t de tu mateixa i fer broma. Però no és el cas. Així que intentaré riure’m una estona de mi, a veure si rient-me de les petites ficades de pota de les últimes hores aconsegueixo oblidar-me de la que realment em toca els nassos. Això sí, per més que jo faci brometa amb el tema, sóc la única persona persona (almenys de la Terra) que es pot riure de mi com ho faig jo...

Fa dies que havia de trucar algú o que algú m’havia de trucar. Però jo pensava que ja ho faria. Finalment, el telèfon va sonar ahir, cap a les 10 del matí, mentre jo estava en un tren, camí de Barcelona, asseguda al millor lloc del tren (almenys per mi). Va deixar un missatge al contestador de casa.

Vaig arribar tard al vespre. Vaig dedicar-me a les meves poques obligacions de cada dia (gos i plantes) i vaig venir ràpidament a veure si l’Anna havia dit alguna cosa, a veure si estava enfadada... Ni tan sols vaig passar per la cuina, que és on hi ha el telèfon. Així que no vaig veure la llumeta que indicava que m’havien trucat no sé quantes vegades i que tenia un missatge al contestador.

No, no vaig sopar. És que ara ja ni tan sols sé comptar, i resulta que el menjar que jo em pensava que duraria un mes, va durar mitja setmana. Me’n vaig adonar el dimarts al vespre. Però el dimecres vaig passar tot el dia a Barcelona i avui al matí he hagut d’anar a treballar. Així que no he pogut anar al supermercat. La nevera de casa està completament buida. Al congelador hi havia alguna cosa... que és el que vaig acabar menjant (visca la vida sana!)

Aquest matí m’he aixecat aviat. He baixat a la cuina. He vist la llumeta del contestador. Merda, merda, merda! He escoltat el missatge. Merda, merda, merda! He trucat. No m’han agafat el telèfon. No hi havia contestador.

He agafat el gos i me l’he emportat a passeig. Cap a 2/4 de 10 me l’he emportat cap a casa. Però se m’ha escapat. M’he passat els següents 3/4 d’hora perseguint el gos. Sí, 45 minuts. Ell corrent, jo darrere. Jo m’acosto, ell està parat, i quan arribo a dos metres d’ell, es posa a córrer i s’aparta 10 o 15 metres d’on sóc jo. Em mira desafiant i es para. Si no me li acosto ràpidament, fins i tot s’estira al terra i em mira com dient: “Mira, estic aquí estirat, només has de ser més ràpida que jo per atrapar-me”, mentre mou la cua.

Aconsegueixo atrapar el gos. No torno a passar per la cuina. Si hagués passat per la cuina, hagués vist que a ¾ de 10 la persona que m’havia trucat ahir i que avui jo he trucat, m’ha tornat a trucar. Si no fos pel gos, hagués sigut a casa quan ha sonat el telèfon. Però tampoc he vist que ha tornat a trucar i ha tornat a deixar un missatge al contestador.

Al final, se m’ha fet mig tard per anar a treballar. Quan anava a entrar a la dutxa, ha sonat el timbre. Serà inoportú! He mirat per la finestra a veure si reconeixia el cotxe de qui havia vingut. Cap cotxe. Merda! Han de ser els veïns... Vas tard, però vesteix-te i vés a obrir. Un venedor. L’esbandeixo aviat. Torno a la dutxa... quan sona el mòbil. La trucada diària dels meus pares per comprovar que no m’he carregat res (i aquí ve quan m’agafa un atac de riure!). Avui tenen el dia xerraire i em tenen un quart d’hora al telèfon. Seran inoportuns! I, és clar, no puc dutxar-me i fer servir el mòbil a la vegada (i qualsevol diu que he estat perdent el temps i que per això vaig tard).

Com és molt normal, arribo tard a treballar (només cinc minuts, encara he passat fluix).

Torno a casa. Just en el moment en què un dels nens surt al carrer a jugar. No podia haver sortit 2 minuts més tard? Tinc gana, és tard, i m’he de fer el dinar.

Quan finalment entro a casa, sento el telèfon. Baixo corrent, però no hi sóc a temps. Veig que tinc dos missatges al contestador: un de ¾ de 10 del matí (se’m cau la cara de vergonya) i l’altre de fa un moment. Truco. En fi, per sort he aconseguit arreglar els malsentesos.

Poso el dinar al foc. I mentre està el dinar al foc, truquen al timbre. Un altre venedor. L’esbandeixo ràpid. Però no suficientment ràpid: ha arribat en el moment just en què el que tenia al foc començava a bullir i, com és molt normal, ha vessat i ha deixat la cuina maca. Serà inoportú, el venedor!

M’és igual. Em poso a dinar i ja ho netejaré després. Dino. Quan estic a punt de netejar-ho, torna a sonar el timbre. Família. Merda! Família que veu tot el merder que he fet a la cuina. La mateixa família que l’altre dia arribava quan jo marxava i que “casualment” em van sentir arribar a la matinada. Família que, òbviament, quan els meus pares apareguin per casa, serà el primer que els diran (estic intentant endevinar si explicaran primer el merder de la cuina o que gairebé no he parat per casa i que l’altre dia em van veure arribar a les tantes i bla, bla, bla).

En fi, jo no m’he pas animat. Però potser algú ho llegeix i veu que hi ha algú que fica més la pota i potser s’anima...