Un dia, la veïna el va trobar plorant i se'l va emportar a passeig pel mig del bosc amb el seu gos, mentre li explicava històries. Sempre començava per la mateixa història: un conte que es va inventar un dia i que s'ha convertit en el conte preferit del nen. El nen sempre demana el mateix conte. Almenys, el primer cop. Després, si hi ha temps, en demana algun altre, però aquest sempre és el primer.
Van entrar al bosc, en un lloc on sempre sembla que la fantasia corre més ràpidament i els contes es poden fer realitat.
De cop, es va posar a ploure. Tronava i llampegava. Un llamp va caure en un arbre just a davant del nen, la veïna i el gos. D'allà en va sortir una espècie d'homenet, que els va dir: "Sóc el geni dels tres desitjos".
El gos es va espantar i es va amagar darrere les cames de la seva mestressa. El nen, es mirava l'homenet amb els ulls ben oberts. I a la veïna no se li va acudir res més que preguntar-se: "I per què coi han de ser sempre 3 desitjos? Per què no poden ser dos o quatre?"
L'homenet va continuar parlant: "Com que sou 3 persones i us puc concedir 3 desitjos, us concediré un desig a cadascun de vosaltres. Però hi ha condicions: el desig que demaneu ha de ser un desig per vosaltres. No s'hi val demanar la pau al món, ni demanar que el veí sigui més alt, o que deixi de ploure".
El primer a demanar va ser el gos. Ho tenia claríssim: tones i tones de menjar. Li van arribar de seguida: tot el bosc es va omplir de carn i altres coses que al gos li encantaven menjar.
Mentre el gos menjava, el nen va formular el seu desig. També ho tenia claríssim: "un conte. Un conte nou, que no hagués sentit mai". I el desig se li va concedir. Va caure del cel un llibre amb molts de dibuixos, amb un conte que el nen no havia vist mai.
I mentre el gos menjava i el nen fullejava el conte, l'homenet li va preguntar a la veïna què era el que volia. La veïna es va mirar el gos, que menjava content. Es va mirar el nen, que llegia content. I va començar a pensar.
Li podria demanar... què li podria demanar? No li puc demanar res que faci referència a altres persones. Així que li he de demanar alguna cosa per mi. No ho sé. Què puc demanar?
Ja està, li puc demanar ser més intel.ligent. No, no li vull demanar ser més intel.ligent. Per més intel.ligent que sigui, sempre acabaré callada, sense dir res, i acabaré dient que sóc idiota igualment. No, li demanaré de ser més simpàtica. No, més simpàtica, no. Què guanyaria essent més simpàtica si igualment em quedo callada perquè em fa vergonya parlar? No, el que li he de demanar és ser menys vergonyosa. No, no li vull demanar ser menys vergonyosa. Quan agafo confiança amb algú, llavors ja parlo (i els problemes que tenen per fer-me callar!) No, val més que no demani per aquesta banda.
Ja està, li puc demanar diners. Podria demanar-li de ser rica. No, jo no vull ser rica. Tinc tot el que necessito, encara que no siguin coses de luxe. I no vull tenir coses de luxe. Sí, és clar, amb diners me'n podria anar de casa, que últimament sembla que en tinc moltes ganes. Però no, per més que em baralli amb la gent de casa, per més que em molesti que els veïns xafardegin tot el dia el que faig... si me n'anés de casa, em passaria el dia sola, em convertiria en una persona més solitària del que ja sóc, i a sobre, segur que tindria la mala sort de tenir uns veïns tan xafarders (o més) dels que ja tinc.
Doncs... no ho sé, li podria demanar de ser més alta. Però, de què em serviria ser més alta? Arribaria a més llocs? Tant li fa, sempre hi ha alguna cadira on pujar o algú que arriba als llocs alts a qui es pot demanar que t'ajudi. Podria demanar ser més maca. Però no, no ho vull demanar. Jo sóc així, per què hauria de voler ser diferent? I, al cap i a la fi, la verdadera essència de les persones es troba a l'interior. I jo sóc jo, no tinc perquè canviar.
Ja està: li demanaré que vull ser feliç. Fàcil i senzill.
Un cop va haver decidit que el que li volia demanar al geni era ser feliç, va mirar cap a on era ell. Però ell no hi era. El gos seguia menjant (segur que li agafa un empatx) i el nen seguia fullejant el conte (ja veurem com l'arrossego fins a casa, ara!) En el lloc on hi havia d'haver hagut el geni, hi havia un paperet, on hi havia escrit:
M'avorria i he marxat. T'hagués concedit un desig, però crec que t'has adonat que no necessites res. El desig que se t'ha concedit és el saber que t'agrada tot el que tens i que no ho canviaries per res millor. Només tu pots decidir què en fas, del que has descobert.
La veïna va agafar el nen d'una mà, el conte amb l'altra mà i va cridar el gos. El nen va anar ràpidament fins a casa, a ensenyar-li el nou conte als seus pares. I el gos... el gos em sembla que continua feliç menjant pel mig del bosc, mentre la seva mestressa el crida perquè vagi cap a casa. Què s'ha cregut la veïna, que és tonto, el gos?
Imatge gentilesa de la
5 comentaris:
Crec que a mi em passaria el mateix. Tampoc sabria que demanar, i si demanés alguna cosa, segur que m' arrepentiria al cap de poc. S' ha d' acceptar les coses que tenim i el que som, i si hi ha alguna manera d' arreglar algo, millor arreglar-ho nosaltres mateixos, perquè així ens sentirem millor. No ens fa falta cap geni.
M' ha agradat, la història. xDD
em trec el barret :) m'ha caigut una llagrimeta i tot!
Imma, m'alegro que t'hagi agradat.
Gràcies Esteve! Sí, per aquí anava la cosa.
Molt ben explicada. Posats a demanar alguna cosa... hmmm per mi que sigui un te de jessami :-)
Bona idea, Solarist :-) Per què ens hem de complicar tant la vida quan podem demanar una cosa senzilla i per nosaltres, encara que no sapiguem massa què és? Em sembla que la veïna hauria de prendre exemple del gos i el nen i demanar alguna cosa més senzilla, com no sé... una fanta de llimona? :-)
Publica un comentari a l'entrada