El dia que se'l van emportar, jo era a casa. Era al matí. La meva mare va anar a casa seva. Ara no sé per què. En principi, no hi hauria de ser. O potser era perquè ja era tard? De fet, no ho sé. La meva mare era allà i el meu pare i jo estàvem a casa. El meu pare volia que li expliqués unes coses. El telèfon va sonar. La meva mare ens deia que hi anessim. Vaig penjar el telèfon i li vaig dir al meu pare. Com que la meva mare no semblava tenir massa pressa, el meu pare va continuar preguntant-me coses, com si el telèfon no hagués sonat.

Va passar una bona estona. El telèfon va tornar a sonar. Era la meva mare. Només em va dir: "Veniu ara mateix!" i va penjar. La veu era d'estar molt espantada. El meu pare va anar a davant. Jo em vaig entretenir a agafar unes claus de casa, i vaig anar cap allà.

S'havia desmaiat dos cops. No s'aguantava. Ja havia trucat al metge, però la meva mare no el podia aguantar. Així que el vam aguantar entre el meu pare i jo. El vam posar en una cadira més còmoda.

De cop es va tornar a desmaiar, i mentre estava inconscient va començar a vomitar. Jo gairebé ho faig al darrere. La meva mare em va fer fora de la casa. I jo que ho entenc. Només li faltaria que jo em posés a vomitar. Valia més que no hi fos que fer nosa.

Em van enviar a la porta de casa, a esperar l'ambulància i avisar-los d'on era la casa.

Al dia següent el vaig anar a veure a l'hospital. Estava bé. Connectat de tot arreu. Ningú sabia què tenia. Però feia bona cara. Xerrava. Feia bromes. Parlava del que havia vist a la tele el dia anterior.

Vaig estar 3 dies sense anar-hi. No em puc creure que sigui tan egoista.

Aquest matí hi he tornat. Estava estirat al llit, amb la mirada fixa a l'infinit. Segueixen sense saber què té. Però en aquests 3 dies ha empitjorant tant que no sembla la mateixa persona. I jo que estava tan tranquil.la, pensant que encara que no sabessin què tenia, estava bé.

M'hi he passat gairebé una hora. La veritat és que no sabia què dir-li. M'agradaria ser una d'aquelles persones que xerren pels descosits i que sempre saben què dir, i no quedar-me allà, sense saber què dir, mirant com el meu pare li donava l'esmorzar perquè ell no podia.

Durant tota l'estona que he estat allà, només ha dit una frase: "No vols seure, Estranya?" Ell allà que ho passa malament i només es preocupa perquè portava molta estona dreta (perquè la cadira estava plena d'andròmines). Això encara em fa sentir pitjor per ser egoista i no haver-hi anat abans.

Quan he arribat a casa, la meva mare m'ha preguntat si m'havia reconegut. No li he preguntat res, però això significa que hi ha algú a qui no ha reconegut. Així que suposo que la cosa està pitjor del que em pensava. I els metges segueixen sense saber què té.

I la gent al meu cantó, barallant-se perquè ningú vol anar allà a quedar-s'hi tot el dia o passar-hi la nit. Jo ja he començat a sentir les primeres discusions i els primers "és que tal persona no fa res" o "tal persona podria fer més". Jo hi tornaré aquesta tarda o demà. Però només de visita. Ell no deixaria que jo em quedés tota la nit allà, que li donés el menjar o que li acostés l'orinal. Però almenys li puc fer una estona de companyia, encara que no digui res.