divendres, 27 de març de 2009

Cap de setmana de bojos

Divendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos.

Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.

No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...

I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.

Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!

I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.

M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!

M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?

Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.

Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.

5 comentaris:

Carquinyol ha dit...

pssss. escolta,... faig clons a preus baratíssims !! No te n'interessarà pas un ?

;)

Dan ha dit...

Jo tinc un aparell de teleportació de star trek que funciona quasi al 100 % correctament.

:-D

Laia ha dit...

Oh... quin greu! En aquest cas t'aniria bé un clon... o tres ^^ Però bé... "intentanT" treure'n alguna cosa mínimament positiva, encara que sigu per arrencar-te un somriure... et diré després haureu de passar més estona junts (ooh quna pena :P)perquè t'ho expliqui tot amb pèls i senyals...

Llum ha dit...

Jaja! Crec que clons no en vull pas! Perquè, després d'aquest cap de setmana, què en faria, dels clons? Què faria el món amb 3 Llums? Ui! No, no!

Això sí, l'aparell de teleportació d'star trek m'aniria molt i molt bé. Ara em traslladaria a 2 hores de casa, hi estaria fins a l'hora de dinar, aniria a dinar a una hora de casa, tornaria, al vespre al sopar, de cop a casa, i demà a on he d'anar. Dan, quant costa fer-lo servir? :-D

Ei, Laia! Doncs sí, noia. Llavors m'ho haurà d'explicar tot... i jo a ell, no creguis. Però segurament serà quan s'acabi el cap de setmana... però per telèfon! :-(

DooMMasteR ha dit...

Fa ràbia tenir que deixar de veure a la gent que estimes per culpa d'un excés de feina o molts compromissos... Però com et diuen per aquí dalt, després podràs compensar.

M'agrada el teu bloc!

Salutacions!