Jardinera

Sembla que, ara ja sí, la setmana vinent començaran les obres. He nomenat a la Maia la cronista oficial, però la prèvia la faré jo.

Són obres a fora a casa, i hi haurà moltes màquines. Màquines que jo segurament no veuré (i, per descomptat, la Maia, que sempre m'acompanya, tampoc). Però, entre altres coses, agafaran molta terra i la posaran a sobre del jardí. Després la trauran, però hauran de moure moltíssima terra. És el que passa.

Aquest matí he estat fent de jardinera. Amb una mica de tristesa i una mica d'alegria. Una barreja estranya.

Fa temps vaig plantar un arbre. Bé, de fet n'he plantat més d'un a la meva vida. Però aquest era especial. Era una cosa que jo volia, jo el vaig escollir, i jo el vaig plantar. Al mig del jardí semblava tan petit com el primer dia. Semblava que no hagués crescut. Però el lloc on està l'arbre quedarà ple de terra, així que ha tocat arrancar-lo i plantar-lo en un test, esperant que no es mori i es pugui tornar a replantar al jardí. Però, un cop al test estava tan gran! No ho semblava, que fos tan gran. Semblava una coseta molt petita, semblava que no creixia, semblava que anava molt a poc a poc. Però ell ha anat fent, mica a mica, i no m'he adonat que era tan gran fins que l'he vist en un lloc on es podia observar en tota la seva plenitud.

D'acord, ja no estic parlant de l'arbre.

Ara ja està tot desplantat. Espero que els meus rosers grocs visquin. Si no visquessin, ja en compraria més. Però el jardí no seria res sense els rosers grocs.

I, un cop tot fora, faltarà que facin les obres. Un mes, suposo. I llavors... llavors tindrem tot un jardí per tornar a poblar de plantes i arbres. Vull el meu raconet. Ara ja el tenia. Un tros de jardí amb el meu arbre al centre i tot de rosers grocs al voltant. El meu tros de jardí. No pot ser de cap més manera. I ja he demanat el meu tros, i se m'ha concedit. Així que tornaré a crear el meu trosset.

He estat a punt de fer una proposta a les altes instàncies. Jo... Jo... Jo volia fer cinc jardinets al jardí. Cinc jardinets posats en una disposició molt especial. En una disposició que veig gairebé cada dia, i que s'ha convertit una mica en el sentit de la meva feina. M'agradaria poder fer cinc jardinets. Quatre que fossin de la meva mare, i el cinquè, el meu. El cinquè, el que és diferent dels altres.

Però una cosa m'ha parat i he decidit no explicar la meva idea. M'agrada la idea, però és molt friki. M'agrada la idea, perquè fins i tot pot conservar les distàncies que veig cada dia, que no seria fet a escala. I estic segura que si el jardí, en comptes de ser dels meus pares fos meu, faria els cinc jardinets d'aquesta forma. Cinc jardinets que serien exactament el que tinc al cap.

Però no m'he atrevit. No puc dir-li això a ma mare, que em prendria per boja. Hauré d'esperar a tenir el meu propi jardinet algun dia... tot i que dubto que pugui fer-ho.