Quan vaig conèixer en Santi, sabia que em sonava alguna cosa, però no sabia de què. Vaig pensar-hi, me'l mirava, però no aconseguia veure a qui em recordava.
Venia, i em deia el nom i el cognom. I jo somreia, perquè tenia un cognom que no era massa comú. El mateix cognom que l'Àlex.
L'Àlex té la mateixa edat que jo i vam créixer en el mateix poble, amb un parell de cases entre la seva i la meva. El meu pare era amic del seu, i solíem anar a jugar junts.
Conec el seu pare, però la seva mare no sé quina cara fa. De la seva mare només en recordo, quan érem petits i jo anava a trucar a la seva porta, que ens feia emportar-nos a la germaneta de l'Àlex. La nena en qüestió tenia quatre o cinc anys menys que nosaltres, i ni l'Àlex ni jo teníem gaires ganes de carregar amb ella. Però sempre ens l'havíem d'emportar.
Vam anar creixent, i compartint aficions. Com que sempre anava tard, recordo haver anat molts cops a trucar a la seva porta, a veure si s'havia adormit, o a veure si venia ja d'una vegada. El seu pare el renyava, i a vegades la seva mare o la seva germaneta treien el cap i deien hola.
Fa poc em vaig trobar el seu pare pel carrer. Al seu pare el conec, i ell a mi. Encara que feia molt que no ens véiem, i que vam coincidir en un lloc que no era el poble on vivíem els dos, em va reconèixer.
- Hola, Lluna!
- Hola! Ostres, quan de temps!
- Sí, què fas per aquí?
- Sí, mira, (...) Què tal està, l'Àlex?
- Ah, doncs mira (...) I tu?
- (...)
- Ostres, doncs així deus conèixer el meu Santi!
El seu Santi. El germà de l'Àlex. El seu fill. El noi que em sonava. El noi que tenia un cognom estrany, i que em recordava a l'Àlex. El noi que és exactament igual que l'Àlex als anys 90, però que jo, fins que no me'l vaig tornar a mirar bé, no vaig saber veure-ho.
On és la neurona que havia d'haver fet la connexió? Era molt fàcil: Aquest noi em sona, aquest noi té el mateix cognom que l'Àlex... ah, sí, aquest noi s'assembla molt a l'Àlex!
Però dec estar perdent neurones...
dimecres, 11 de juliol del 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
2 comentaris:
Diuen que a partir dels 25 es comencen a perdre neurones, però bé, és igual això. M'ha fet gràcia la situació, crec que a mi també m'ha passat algun cop, no sé capaç de fer una relació que sembla tant i tant evident. Se't queda una cara de ximple... En canvi altres cops busquem connexions on no n'hi ha, i ens entestem a defensar-ho. És que la ment humana... Déu n'hi do!
Calla, calla, que la setmana passada vaig fer una cosa i li vaig posar de nom FS, i ara no sé de què són inicials la F i la S... En aquesta setmana en dec haver perdut un munt, de neurones!
Però, en fi, tens raó, no sé pas com coi no vaig pensar que eren germans, quan jo veig connexions per totes bandes! I més que quan em deia el cognom, em recordava de l'altre!
Publica un comentari a l'entrada