diumenge, 17 de juny del 2007

Guanyar, guanyar i guanyar...

M'he passat tot el cap de setmana d'un lloc cap a l'altre. Estic rebentada. Fins ara no he pogut parar un moment i descansar.

M'he passat tot el cap de setmana competint amb d'altra gent, a diferents coses. He tornat a casa amb massa trofeus, pel meu gust, tot i que he tornat a casa amb menys dels que m'havia guanyat, ja que sempre he preferit que quedessin més repartits.

Segurament semblaré una desagraïda, o alguna cosa similar, però rebre un trofeu no em fa cap mena d'il.lusió. Lluny queden aquells anys, quan en tenia 20 menys que ara, i un trofeu era molt important. Ara aixeco el cap, des d'on estic asseguda, i veig un moble bastant gran on ja no hi queben més trofeus. Trofeus de totes mides i de tots colors, però que no són importants. I això que no hi són tots.

És important el que signifiquen alguns d'aquests trofeus. Fa molts anys que no necessito cap trofeu per recordar res. Però, des de la meva posició d'organitzadora d'unes quantes coses, sempre he lluitat perquè es donin trofeus, sobretot als nens. Encara recordo la cara que se li va quedar a un nen de cinc anys, ahir, quan va haver d'anar a recollir un trofeu, d'un premi que ens vam inventar perquè ell pogués anar-lo a recollir. I com ell, uns quants altres, però aquest no se'n va separar ni un moment, i no li toquessis per mirar-lo, que s'enfadava!

Avui, però, ha sigut diferent. Em van proposar formar part d'un equip. Un equip que havia de ser molt bo. Un equip que hagués guanyat de carrer. Un equip que hagués sigut molt millor que tots els altres.

I jo vaig dir que no.

Vaig dir que no, perquè no ens hi jugàvem res. Com a molt, un trofeu. I el més bonic de les competicions és que hi hagi igualtat, que hi hagi emoció. Si un equip és molt millor que els altres, no té gràcia.

Així que em vaig unir a un equip "perdedor". I dic un equip perdedor, perquè en principi el nostre lloc era quedar les últimes. I si no érem les últimes, poc n'hi havia de faltar.

Però no ens hi jugàvem res, i a mi m'encanta formar part d'aquests equips. Cada petita victòria, cada petit triomf, es cel.lebra com si haguéssim guanyat la lliga. I si es perd, no passa res.

Ens ho anem a passar bé, no? Llavors no m'agrada estar en un equip on s'ha de guanyar per força, i on si no guanyes tot són cares llargues. M'agrada riure, lluitar pels impossibles... i fer com al final de tot: acabar donant la campanada i carregant-nos a un gran equip, d'aquests que van a guanyar. Però si no ho haguéssim fet, no hagués passat absolutament res.

Quan ja tot s'ha acabat, se m'ha acostat un nen.

- I per què t'has posat en aquest equip? Per què no et posaves en un equip que hagués pogut guanyar?

Jo me l'he mirat, he somrigut, i no li he dit res. Segurament li hagués hagut de dir un tòpic, aquell de que l'important no és guanyar, sinó participar. Potser li hagués hagut de dir que és més important sentir-te identificat amb un equip, formar part d'alguna cosa que t'importa, que no pas ser un conjunt de gent que només els uneix el fet que són els millors, però que no hi ha cap vincle entre ells. Podria haver-li dit que, en depèn de quins casos, és millor passar-s'ho bé que no pas guanyar, que les competicions oficials són diferents, però que quan vas a passar-t'ho bé, vas a passar-t'ho bé.

Però no he dit res. Perquè hi havia gent que sí que anava a guanyar. Gent que s'ha discutit per... un trofeu? Augmentar el seu ego? Demostrar que són millors que algú altre?

Potser sóc massa càndida. Potser em falta aquell sentiment assassí (per dir-ho d'alguna forma) que moltes vegades m'han dit que no tinc. No, no m'agrada perdre ni al parxís, però si vaig a passar-m'ho bé, vaig a passar-m'ho bé. I avui he tingut ocasió d'anar a matar, de discutir-me amb algú. Però no. He acceptat la derrota, malgrat que no tocava, amb un "total, què ens hi juguem?" Mig minut més tard he sentit aquella mateixa frase de veu de la persona que l'havia sentit, a dues persones que es mig barallaven. Però ha sigut en va.

De veritat és tan important guanyar, a qualsevol preu, sempre?

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Wau! Lluna ets genial! :-)

Anònim ha dit...

No creguis, Tirai, segurament ho vaig fer per això de la pressió, per això d'anar a divertir-me, sense importar si es guanyava o es perdia (i volent cel.lebrar cada petita victòria!)

Anònim ha dit...

Et dono la raó en unes coses i en altres no. Segurament estàs tant acostumada a guanyar que ara prefereixes altres coses, crec que és una evolució normal. Jo no puc amagar que sóc un competidor nat, així que sempre vaig a guanyar. Ara bé, apuntar-se al cavall guanyador no té cap mena de mèrit, a mi m'agrada guanyar amb el meu equip, sigui al que sigui, però amb els meus. I si som els pitjors en alguna cosa, doncs a esforçar-se per millorar, fins que poguem estar al nivell. De guanyar no em cansaria, tota victòria és especial, i no perquè la tinguis amb un equip de perdedors és millor, més sorprenent potser, però no necessariament millor (a menys que la teva vida sigui una pel·lícula americana de dissabte a la tarda...).

Abans que em perdeu el poc respecte que em teniu, i que em tatxeu de nazi, diré que si m'agrada guanyar és pel plaer de competir, però assumeixo les derrotes amb naturalitat, i sé felicitar els vencedors, perquè generalment s'ho mereixen.

Anònim ha dit...

Brillant! Una filosofia tipo Carn de banqueta que m'encanta!

Felicitats i... Visca els perdedors!!!!

Anònim ha dit...

Ai, Lluna, l'irresistible (encara que estigui mitja vida amagat) encant del perdedorisme...

No he pogut resistir sortir de la closca, aquest post és brillantíssim.

I és que les úniques batalles que valen la pena, són les que s'han de perdre --sobretot si saps que les podries guanyar.

Uf, molt bo.

Anònim ha dit...

Potser té raó en xexu en el fet que estàs massa acostumada a guanyar. Potser seria el moment de buscar altres reptes?...

Anònim ha dit...

Així m'agrada, que em porteu la contrària!

XeXu, lem, jo no he dit que estigui acostumada a guanyar, no fotem! A vegades guanyo i a vegades perdo.

XeXu, jo fa temps (no sé si ja eres per aquí) vaig fer un post en el que deia que sempre volia guanyar, ni que fos al parxís. Al post també ho dic. I, un cop estic competint, faig el que sigui per guanyar... sempre que estigui dins la legalitat. Una de les coses del post era aquesta, el joc brut, l'intentar guanyar de qualsevol manera, que quan jugues només per divertir-te, no val la pena (i quan és una competició oficial, tampoc, però almenys té més lògica).

Jo tinc un equip. Però ahir el meu equip no va respondre i em vaig quedar sola. Però jo volia ser-hi, així que vaig buscar equip. Si hagués dit que sí al primer equip, no és que m'apuntés al cavall guanyador, és que jo, d'una forma o una altra, feia que aquell equip fos millor. Però no era el que jo volia. Em vaig apuntar a un equip que havia de quedar últim, amb diferència, i vam quedar just a la meitat. El nen no va ser l'únic que va fer un comentari respecte a la meva decisió d'anar amb un equip en teoria més fluix. En un moment vaig sentir que algú deia el meu nom, vaig parar l'orella, i eren dos que parlaven de l'equip en què jo hi formava part. L'un va dir que ens guanyarien molt fàcilment, sense problemes. I llavors l'altre li va contestar que anessin amb compte, que jo estava infiltrada a l'equip. Però l'equip que m'ho va proposar ja va quedar a dalt de tot, sense necessitat que jo hi fos. I jo vaig agrair estar en un altre equip i riure moltíssim.

XeXu, la meva vida no és una pel.lícula de diumenge a la tarda. Però guanyar quan ets el favorit, sobretot en depèn de quines competicions, és quasi com una obligació. Tota la pressió és per tu. Guanyar quan és l'altre que és favorit... dóna una satisfacció que no dóna guanyar quan en principi ets favorit. Fa vint anys que competeixo, i en un cas se sent una sensació com d'alleujament, per haver aconseguit fer el que tocava, i en l'altre la satisfacció és tan gran, que sembla una cosa totalment diferent.

Buf, i després del comentari-post, què us he de dir, Zinc i perdedor? Heu dit el mateix que jo, però en poques paraules. I és que jo, si ho puc escollir, sempre prefereixo ser dels teòricament febles: tot el que s'aconsegueixi serà un gran triomf, i si es perd, no passa res...

Lem, jo no vull altres reptes. Vull els meus. Però vull divertir-me, com ho faig quan em dedico a jugar amb l'equip perdedor.

Ara com perquè el blogger no m'accepti un comentari tan llarg...

Anònim ha dit...

Realment, has escollit un pseudònim que fa per tu. M'encanta la filosofia que hi apliques. I gràcies per fer feliç aquest nen. Un petó.

Anònim ha dit...

Doncs ara no he entès això del pseudònim...

Només per veure la cara del nen, ja valia la pena inventar-se el trofeu!

Anònim ha dit...

Dona, em refereixo a "Lluna". Suposo que no deu ser el teu nom real, no? Trobo que fa per tu perquè un xic somniadora i idealista sí que ets, dic jo.

Anònim ha dit...

No, és clar que no em dic Lluna :-)

Només un xic, de somiadora i idealista? Quasi que jo diria un molt. Segurament, un massa.