Camins

Hi havia una vegada una noia a qui li agradava molt caminar, però no sabia on anava. Una de les coses bones dels camins és fer-los, i gaudir del camí. Però també hi ha un al.licient: arribar a algun lloc.

Ella volia arribar a algun lloc, però no sabia per on seguir. I, el més important, no es volia perdre pel camí.

Un dia es trobava enmig d'un desert. Pensava que tota la vida caminaria, però que mai arribaria enlloc. Si has caminat, i caminat, i caminat, i mai has arribat enlloc, penses que no hi arribaràs mai. Potser aquí s'equivocava. O potser no. Perquè encara continua buscant un camí que la porti a alguna banda.

Mentre anava pel desert, va veure un oasi. Sí, un oasi. I va decidir intentar caminar cap a ell.

Però, és clar, caminar pel desert és difícil. Fa vent i les dunes es mouen. I mai saps si el que veus és un oasi o un miratge. Podries caminar i caminar, i trobar-te que és un miratge i no arribar mai enlloc. Però també podries arribar a l'oasi.

I fins que no hi arribes, sempre et queda el dubte de si era un oasi o un miratge.

Va estar un temps intentant arribar a l'oasi/miratge. Caminava i caminava, però es perdia pel camí. No sabia com ho havia de fer per arribar-hi. A vegades l'oasi semblava acostar-se a ella, però al dia següent l'oasi havia desaparegut i es transformava en un miratge, en una altra duna per la que haver de caminar.

Al cap d'un temps, es va trobar amb una altre camí. Totalment diferent. Però tampoc sabia on anava. El camí de sorra del desert va desaparèixer. De la mateixa manera que passa amb els somnis, el camí de sorra es va convertir en un llac. Un llac que s'havia de travessar per arribar a l'altra banda. Però un llac molt gran.

Malgrat que ella era bona nedadora, no va voler passar el llac nedant: el llac era molt gran i hi havia taurons. El llac era tan gran, que des d'on era ella, no podia veure l'altra banda. I va pensar que no tenia forma de creuar el llac i que es quedaria sense veure l'altra banda.

Però un dia va aparèixer algú amb una barca, que es va oferir a portar-la a l'altra banda. "Ara no puc, però aviat tornaré i et portaré a l'altra banda".

I ella se'l va creure.

Va estar un temps esperant, a veure si arribava aquella barca que l'havia de portar a l'altra banda.

Però la barca no arribava.

De tant en tant feia molt de vent. I la vora del llac s'omplia de sorra. Tot quedava ple de dunes i a la noia li semblava veure l'oasi allà, lluny del llac. Intentava caminar, però no sabia si dirigir-se al desert o continuar esperant la barca. Però l'oasi es convertia en miratge i l'amo de la barca es tornava a acostar a la vora del llac: "ei, que ja vinc de seguida". I aleshores ella s'esperava una estona a la vora del llac. A veure si arribava la barca i podia anar a l'altra banda, a veure què hi havia.

Però la barca segueix sense arribar. I l'oasi cada cop és més miratge que oasi.

I, siguem sincers, la noia s'ha cansat de caminar pel desert sense saber on va. Tampoc sap com hi ha d'anar o si podria arribar a l'oasi. Si és que existeix l'oasi, és clar. I si quan arribés a l'oasi no la fessin fora a patades.

També s'ha cansat d'esperar la barca. Vinga a esperar i esperar... i probablement el que hi hagi a l'altra banda del llac no sigui tan interessant. Potser no val la pena seguir esperant la barca.

Així que la noia ha mirat al seu voltant.



I hi ha descobert un altre camí.

Un camí que no sap on la portarà.

Un camí enmig d'un bosc.

I d'això es tracta: com que està enmig del bosc, no pot veure massa lluny. No pot mirar a l'horitzó i veure cap oasi. Ni mirar llac enllà, aclucar els ulls, i intentar descobrir si des d'on és ara veu què hi ha a l'altra banda.

Simplement, pot caminar.

I vigilar amb el llop, no li passés el mateix que a la caputxeta.

I seguir caminant.

Sense saber on va.

Sap que les coses no canviaran. Sap que, en qualsevol moment, l'amo de la barca la cridarà des del llac, que està a prop: "ei, que sóc aquí!"

Però no sabrà si la crida per dir-li que segueixi esperant o que ara la pot portar a l'altra banda.

Sap que hi ha dies de tramuntana, i que aquesta li portarà tot de sorra al camí, que convertirà el seu caminet en un desert. I aleshores veurà l'oasi.

Però seguirà sense saber si és un oasi o un miratge.

I ara no vol deixar el camí. Vol seguir el camí que passa pel mig del bosc. Perquè tampoc sap on la porta. Ni tan sols sap si hi ha algun lloc interessant pel mig del camí o al final del camí.

Però no vol tornar ni a l'oasi ni al llac. Se n'ha cansat. Potser la culpa és seva. Potser al veure l'oasi hauria hagut de córrer fins allà, a veure si realment era un oasi. Però, si és sincera, tenia por de dues coses. La primera, que fos un miratge i trobar-se com en alguna pel.lícula que va veure fa molt de temps: córrer i córrer, i quan et tires al que tu creus que és una bassa, caure a sobre d'un munt de sorra. La segona? Que la gent de l'oasi la rebés amb els braços oberts. Que la rebés amb els braços oberts, ella necessités un període d'aclimatació i la gent de l'oasi no ho entengués.

Potser la culpa de no haver arribat a l'altra banda del llac també és seva. Potser hauria d'haver agafat a l'amo de la barca, quan passava a prop del camí, i dir-li que no, que més tard no, que o la portava ara o se n'anés. Però, és clar, aquestes coses també són difícils de dir. No volia molestar a l'amo de la barca. I si s'enfada? Bé, doncs si s'enfada, acabarà no portant-te a l'altra banda del llac, que és exactament el que està fent ara.

Sap que potser hauria d'intentar arribar a l'oasi i comprovar si és un oasi o un miratge, i si la reben amb els braços oberts o li donen una patada al cul.

Sap que potser hauria d'intentar forçar al barquer (si la barqueta es tomba, ai nena, no tinguis por...) a que la porti a l'altra banda. Veure si realment la vol portar o no. Veure què hi ha a l'altra banda.

Però ara que ha vist aquest nou camí... seguirà per aquest camí, a veure què passa.



Pot ser que no arribi enlloc.

Pot ser que es perdi pel mig del bosc.

Pot ser que es trobi el llop de la caputxeta.

Pot ser que hi hagi tempestes de sorra.

Pot ser que el barquer la cridi des del llac.

Però també...

Pot ser que arribi a un lloc millor que l'oasi o l'altra banda del llac.

Pot ser que arribi a un lloc on la rebin amb els braços oberts.

Pot ser que el camí voregi el llac i arribi igualment a l'altra banda.

Pot ser que el camí la porti directament a l'oasi.

Pot ser que es quedi al mig del bosc per sempre, perquè és el que li agrada.

Vés a saber!