dimarts, 16 de maig de 2006

Sinceritat? I una ... !

Medeixo 1.80. Sóc rossa, amb els ulls blaus i els cabells molt llargs. Tota la vida m'he dedicat a la gimnàsia, i no en sóc professional perquè era massa alta i així no podia ser gimnasta. Al final m'he acabat dedicant a ser caixera d'un supermercat. Sóc simpàtica i divertida. Mai em quedo sense saber què dir.

Podria seguir amb la meva descripció, però no ho faré. Simplement...

Quan algú m'expliqui que és incapaç de practicar determinat esport, callaré com si jo també en fos incapaç. No tornaré a dir mai allò de "jo havia competit en aquest esport". Perquè, és clar, quan continuo explicant la veritat, i dic que ho vaig deixar als 14 anys, i que sempre arribava la última, em tornaré a trobar un "sí, ja, és clar".

Quan alguna persona llicenciada en història o similar em vulgui explicar una cosa i em surti amb un any, sense dir-me què va passar aquell any, em faré la tonta i preguntaré què va passar aquell any. No tornaré a sortir amb un "sí, és clar, aquest any va passar això". Perquè llavors no em creurà quan li digui que jo, en realitat, d'història no en sé gairebé res (cosa absolutament certa).

Deixaré d'escriure aquells mails que escric de tant en tant. Mails sincers. Però mails que no són ben rebuts. I no perquè digui coses dolentes. Perquè en els meus mails sincers sempre acabo dient coses bones. O coses neutrals. Però quan veus que no tindràs resposta a alguna determinada pregunta, et queda una cara d'idiota...

Quan algú em pregunti a què em dedico, doncs seré secretària. O caixera. O treballaré en una botiga de roba. O...

I quan algú em faci aquella pregunta... doncs m'inventaré alguna història. O no. De què serveix dir la veritat, si igualment ningú em creu? De què serveix enviar un mail explicant que realment és veritat, si resulta que no reps cap resposta? Com deia l'altre dia als comentaris, el pitjor dels mails i sms no és esperar una resposta. El pitjor és quan t'adones que aquesta resposta no arribarà mai.

El principal problema és que ja ho diu la sabiduria popular: "S'agafa abans a un mentider que a un coix". I, és clar, com no em posi talons de pam, una perruca, perdi uns quants quilos, vagi a donar un volt al supermercat a veure què fan les caixeres i algú em tenqui la boca, seré incapaç de fer les primeres coses. I pel que fa a aquella pregunta... doncs res, si m'invento una història, segur que m'acaben enxampant. Entre que no sé dir mentides i que aquesta seria massa grossa...

Algú em va dir fa poc que li agradava la meva sinceritat. La meva resposta va ser: "Per què hauria de dir mentides?" I ara m'he trobat amb una bona paradoxa: si dic una mentida, em creuran. Si dic la veritat, es pensaran que dic una mentida.

Em toca a mi decidir: o dic una mentida, sabent que m'acabaran enganxant, però en el moment que la digui em creuran i no s'enfadaran amb mi; o dic la veritat, sabent que es pensaran que dic una mentida.

De fet, tinc temps de pensar-m'ho. Dubto que hagi de contestar aquesta pregunta en molt de temps!

12 comentaris:

Nessuno ha dit...

Hmmm... la veritat!

Llum ha dit...

Hmmmmmmmm... M'estàs aconsellant que digui la veritat?

Tinc molt clar el que he de fer (i aquesta és la veritat més gran que hi ha en tot el post). Però em mosqueja que les coses siguin així.

Dan ha dit...

Be, si saps com son les coses ja es molt. Ara sols falta encaixar-ho i adaptar-se.
Veritat o mentida... imporvisa segons el cas. Tampoc solen haver-hi regles generals.

Anonymous ha dit...

no mentir mai diu que és simptoma d'imaduresa (ho vaig sentir a la radio)

Bob ha dit...

Dir veritat o mentida. Jo optaria per la veritat, pq es aixi d simple: si una cosa veritat i no es dolenta no ens hem d'avergonyir pas.
Ara tu has d saber que treus mes per a tu: si dient la veritat o dient una mentida.
Pero crec que masses mentides hi ha al mon per encara colar-ne mes.

Llum ha dit...

Qui diu que sé com són les coses, Dan? Simplement sé que, en aquest cas, tornaré a dir la veritat. Malgrat sé que qui m'ho pregunti es pensarà que li prenc el pèl. Però m'és igual.

Anònim/a, és probable que jo sigui molt immadura. I què? Prefereixo ser immadura i dir la veritat (almenys en aquest cas) que no pas ser madura i mentir.

(El pròxim dia podries deixar un nom, almenys per poder-me dirigir a tu d'una forma que no sigui dient-te anònim).

Llum ha dit...

Ai, bob, has anat massa ràpid! Completament d'acord: si una cosa és veritat, no te n'has pas d'avergonyir (encara que sigui el que passa moltes vegades). En el meu cas, crec que prefereixo dir la veritat. Al cap i a la fi, amb mentides no es va enlloc.

Labmaniakes ha dit...

La veritat sempre per davant!De què serveix intentar enganyar a algú si en el fins tu saps que és mentida?Es senten bé les persones dient mentides?Serà perquè se les acaben creient ells!

ñ ha dit...

Jo acostumo a prioritzar la veritat, però... hi ha veritats a mitges, veritats camuflades, veritats que fan mal, veritats que fan somriure.

Llum ha dit...

I tant, labmaniakes. El proper cop, diré la veritat! I si no em volen creure... doncs ja s'ho faran. Jo seguiré amb la consciència tranquil.la!

Jeje... La meva veritat fa riure. No és a mitges. No fa mal. Ni és camuflada (bueno, jo l'intento camuflar, però davant la pregunta directa, dic la veritat).

marta olletas ha dit...

Jo sempre havia pensat que una de les meves virtuts era la sinceritat, cosa que és mentida: simplement sóc sincera perquè no sé mentir.

El cas és que me'n he adonat que no. Que menteixo. No per enganyar, ni per fer mal, ni res. Simplement perquè era la cosa correcta a fer. Sé que vaig fer bé, però crec que porto escrit a la cara que vaig mentir.

Llum ha dit...

Ai, marta, jo també acostumo a ser sincera perquè no sé mentir. Però també dic mentides, de tant en tant. El problema és que se'm veu d'una hora lluny, que en dic!