divendres, 5 de maig de 2006

Què vols ser, quan siguis gran?

De petita era una pregunta que odiava. L'odiava profundament. I què coi li importava a la gent el que jo volia ser quan fos gran? Jo volia ser...

Bé, de fet el més important no és el que jo volgués ser. O potser sí. Però al que a la gent gran li sobtava era el que jo no volia ser. Jo no volia ser bomber. Ni astronauta. Ni pilot d'avió. I tampoc volia ser ballarina. Ni infermera. Ni perruquera. Ni cap de les altres coses que contestaven els altres nens i que a mi em preguntaven els grans: "I no t'agradaria ser...?" Doncs no, no volia ser-ho. Jo tenia les coses molt clares. O potser no.

Recordo tres etapes a la meva vida "infantil". A la primera volia ser una cosa. Diguem-li opció 1. I jo n'estava ben convençuda. No hi havia ningú que em fes canviar d'opinió. Jo volia ser allò i prou. Segons els meus pares, tenia 2 anys que ja deia que ho volia ser.

Però em vaig anar fent gran, i cap als 10 o 11 anys vaig pensar que potser no m'agradaria tant fer aquella feina. Em vaig convèncer a mi mateixa que jo no servia per aquella feina. I vaig començar a pensar que volia ser una altra cosa. El problema és que l'altra cosa (diguem-li opció 2) encara era més difícil que l'opció 1. És clar que jo no ho sabia. Jo només sabia que no m'havia de posar a davant de ningú. Simplement, podia fer la feina sense que em veiés ningú.

En aquella època, quan els grans em preguntaven què volia ser de gran, feia una cosa que fa molta ràbia, però era l'únic que van obtenir de mi: un somriure i un "doncs no ho sé".

Però em vaig anar fent més gran, i allò que volia fer va tornar a canviar (ara li toca l'opció 3). Aleshores ho tenia molt clar. Però saber que no podria estudiar el que jo volia perquè havia de marxar de Catalunya per poder-ho estudiar i no era possible per l'economia familiar, em va fer estudiar una cosa que estava dins del camp que jo volia, però que no era realment el que hagués volgut. De fet, si ara pogués escollir i tingués l'opció de fer les dues coses, faria la que vaig fer, però jo, en aquella època, no ho sabia.

Amb vint-i-molt-pocs anys i la carrera acabada, m'havia oblidat de tots aquells somnis. L'opció 1 estava descartada de feia molt de temps. L'opció 2 també era molt llunyana. I jo mateixa vaig pensar que no era prou bona per dedicar-me a l'opció 3.

Així que vaig trobar una feina, que en podríem dir l'opció 4. I em vaig dedicar a allò un temps. Fins que em vaig adonar que no volia ser allò. No tenia clar què volia ser, però allò no.

I aleshores va sorgir una possibilitat. La possibilitat d'acostar-me, ni que fos mínimament, a l'opció 3. I m'hi vaig tirar de cap. Al meu pare va estar a punt d'agafar-li un atac d'alguna cosa: amb les dificultats que hi havia per trobar una feina decent, i jo que en tenia una, vaig i la deixo per perseguir... per perseguir què? Llavors tenia 23 anys. Ara en tinc 27 i he estat tot aquest temps amb uns contractes molt precaris, cobrant un sou proper al salari mínim interprofessional (quan em parlen de la generació dels 1000 euros m'agafa un atac de riure: mil euros? Cada dos mesos, no?) i treballant més hores que un rellotge.

Però no em volia queixar dels meus contractes. Sí, d'acord, m'agradaria tenir una feina que em permetés marxar de casa. Sí, d'acord, m'agradarien moltes altres coses. Però així sóc feliç.

Sé que si m'ho proposés trobaria una feina de 1000 euros. Però no és el tema d'avui. Un altre dia, potser.

El fet és que als 23 anys vaig intentar aconseguir l'opció 3. I l'opció 3 em va portar una oferta per una cosa que era opció 1. Em va entrar un atac de pànic. Em pensava que no podria. Però sí, vaig poder, i temps després em vaig adonar que realment era el que volia fer. Així que continuo, mig amb l'opció 1, mig amb l'opció 3. I no deixaria cap de les dues. Perquè les dues són realment el que jo vull fer. I perquè en aquests moments trobo més important fer el que vull fer que no pas tenir un bon sou.

És en aquest sentit que em considero triomfadora. Perquè, vist des de fora, potser algú podria dir que les coses no van bé. Perquè no guanyo gaires diners. Perquè no puc marxar de casa. Perquè tinc un contracte precari. Perquè sovint sembla que no tingui gaire futur.

Però hi ha l'altra cara de la moneda: faig el que m'agrada. I m'agrada el que faig. Quanta gent s'ho passa bé a la feina i no la canviaria per res del món? Quanta gent està tan contenta amb la seva feina, que ni tan sols sabent que anant a algun altre lloc a treballar podria duplicar el seu sou, continua treballant on ho fa? Sí, és clar, jo no tinc una família per mantenir, però... ai, que aquest tampoc era el tema d'avui.

El tema d'avui, del que realment volia parlar, és de l'opció 2. L'opció 2 sempre va ser un secret. No ho havia dit mai a ningú, fins ahir. De fet, als 14 o 15 anys va desaparèixer de la meva ment i no hi va tornar fins fa uns mesos. Quan vaig veure que era possible.

Perquè guanyar-se la vida amb l'opció 2 és pràcticament impossible. Però m'he adonat que no és incompatible amb la resta d'opcions. Es pot fer. Mica en mica. Xino-xano.

Sí, d'acord, no és gens fàcil. Però hi ha altra gent que ho ha fet. Poqueta, sí, però hi ha gent que ho ha fet.

L'opció 2 continuarà essent un secret. Només ho sabràs tu. Tu que estaves en el moment adequat en el lloc adequat. El meu cap ja hi ha començat a treballar. I sé que, un cop començat, ja em serà impossible de parar.

No és una cosa que aconsegueixi amb un dia. Ni amb dos. Ni amb una setmana. Ni amb un mes. Un any? Dos anys? La cosa suposo que estarà per aquí. Però romandrà secret. Ningú en sabrà res. Només jo. I tu. I quan tingui una mica de cara i ulls... llavors veuré què faré.

Però estic decidida. Puc ser tot el que volia ser. Puc somiar. Puc ser la dona que aquella nena volia ser. Puc ser tot el que volia ser de petita, una cosa darrere l'altra.

No, no seré bombera. No, no seré astronauta. No, no seré ballarina. Seré jo. Jo i els meus somnis.

Potser no ho aconseguiré. Però això és el de menys. El més important és que ho hauré intentat amb totes les meves forces. I això és gràcies a tu. I a tu. I a tu. Tres "tu", sí. Sense enllaços. Sense noms. Sense cap més referència que un tu. Perquè jo ja sé qui sou. I perquè és probable que vosaltres també sabeu qui sou. I perquè quan la cosa tingui cara i ulls, d'aquí a un any o vés a saber quan, sabreu què em proposo. I sé que em recolzareu.

Però també serà gràcies a mi. Gràcies a mi i els meus somnis. Gràcies a aquella nena que somreia i deia "no ho sé", però que, en realitat, tenia les coses molt clares.

El que més por em fa és posar-me a davant de la gent que em coneix i ensenyar-los el que vull fer (o el que ja estigui fet, perquè segur que ho aconseguiré, avui el dia és optimista). Mai m'ha fet por posar-me a davant d'un munt de desconeguts i parlar, explicar, o el que sigui. Però només que hi hagi algú conegut, algú important per mi, que pugui veure el que jo faig, escoltar el que dic o llegir el que escric, em posa molt nerviosa.

Però sé que ho superaré. I tant que ho superaré!

I també sé que aconseguiré tots els meus somnis. Perquè quan les coses es fan amb ganes, s'acaben aconseguint. Un dia o un altre, però s'acaben aconseguint.

14 comentaris:

solarist ha dit...

Estic d'acord amb el tema de les ganes. Son una condició no suficient, però absolutament necessària...
A vegades em pregunto si he aconseguit tot el que volia quan era petit.
Ara em plantejo si per mi el mes important era fer la feina que faig ara (que es la que mes o menys volia fer quan era petit) o be diguem... aconseguir molts "bens materials".
Perque si he de ser sincer, de petit m'imaginava fent aquella feina però també amb molts "bens materials".

Llum ha dit...

No sempre s'ha d'aconseguir tot el que es volia quan s'és petit. A vegades és impossible. Però a vegades... a vegades, amb una mica d'esforç es pot aconseguir.

Jo ho tinc molt clar, almenys per ara: prefereixo ser feliç i fer la feina que m'agrada que no pas tenir molts béns materials. Puc viure sense moltes coses, sempre i quan tingui un sostre, menjar i una mínima qualitat de vida. Si estic contenta, amb això en faig prou. No necessito grans béns materials, ni moltes coses.

El que sí que necessito és creure en el que faig. El dia que deixi de creure en el que faig, m'hauré de buscar una altra feina.

No sé per què, jo de petita no recordo haver-me imaginat amb molts béns materials. Potser perquè realment mai he volgut? No ho sé pas.

Llum ha dit...

Per cert, ho saps, veritat, que el post no anava d'això?

Dan ha dit...

Renoi!
Quna empenta que portes!
Dona gust llegir-te.

Llum ha dit...

Gràcies, Dan!

Ara estava per escriure un altre post, del tot diferent... però ja ho faré demà...

Zincpiritione ha dit...

Jo, de petit, volia ser home del temps...

Llum ha dit...

Home del temps? I què, ja ho has aconseguit? ;-)

Zincpiritione ha dit...

No, encara no he tingut temps ;-)

erakkia ha dit...

doncs jo no recordo que volia ser de petita... res del que en tingues moltes ganes, i potser per aixo sempre he pensat en el meu futur de manera incerta. Pero sempre m'han dit que fes el que volgués. I crec que ara ho faig.

Llum ha dit...

Bé, sempre hi ets a temps. Sempre pots canviar això que estudies a la UOC per físiques...

erakkia, jo el fet és que, al fer-me gran, sempre em vaig pensar que realment no en tenia moltes ganes. Però sembla que sí, vés per on!

El que mai et vaig dir ha dit...

que genial sentir-te així....

Llum ha dit...

Sí. Però el millor de tot és escriure-ho. Perquè si ho escrius, aleshores ho pots rellegir un altre dia... i així t'animes a tu mateixa!

I si serveix per animar a algú altre, doncs també!

El problema és que jo escric tant, que el dia que ho busqui no ho trobaré :-(

Don Galaor ha dit...

Sovint arribem al lloc que cercàvem de la manera més sorprenent. Qui m'anava a dir a mi que arribaria a ser "cavaller" després de convertir-me en "ermità"? Normalment sol ser a l'inrevés...

Llum ha dit...

Cavaller, ermità? He mirat pel teu blog, però no hi he vist res... i si ens ho expliques?