dissabte, 6 de maig de 2006

Dir que no

Em costa moltíssim dir que no. Suposo que a tots ens costa. Però jo m'hi he trobat pocs cops a la vida, i quan ho he de fer, no sé com posar-m'hi. I, de la mateixa manera que a mi em costa dir que no, i intento dir-ho sense tocar massa la sensibilitat de la gent, m'empipa bastant que em vinguin amb mitges tintes: si és que no, és que no. I prou. Ja m'ho pots dir directament.

La veritat és que tots tenim defectes. I jo m'enfado quan veig que una cosa era que no, però qui m'havia de dir que no no ha volgut dir-m'ho directament i ho ha volgut suavitzar. Em queixo i penso per mi mateixa: "Però si jo no sóc una nena petita, ja em podries haver dit que no!"

El problema és que jo faig el mateix.

Situació 1: un dia d'aquesta setmana la Llum s'escaboleix per no haver de dir que no.

Fa uns dies estava jo en un lloc i va aparèixer una persona. La persona en qüestió no em cau gens bé i això que em costa que la gent no em caigui bé. Però és que aquest és el típic xulo, que jo sóc el millor, jo ho sé fer tot bé, jo, jo, jo... i després jo. Però aquest no és l'únic problema que hi ha amb la persona en qüestió. El problema és que s'assembla moltíssim físicament a una altra persona que té un caràcter completament diferent: mateixa alçada, mateixa complexió, mateix color de cabell, cara semblant, mateix posat, mateix tipus de roba... I, és clar, la senyora Llum, que no té res millor que fer que anar pel món sense ulleres, al veure arribar algú que pot ser qualsevol dels dos, fixa la vista, aclucant els ulls, intentant distingir si és un o és l'altre. Malauradament, l'individu se n'adona.

Uns minuts més tard, la Llum torna a fer de les seves (faltaria més!) Té un moment d'inspiració (o no sabria com dir-ne) i es queda mirant al buit, sense mirar, només pensant en una idea que se li acaba d'acudir. Es passa un o dos minuts amb la mirada fixa, però sense mirar (potser s'hi està més de dos minuts, vés a saber). Quan recupera la consciència, s'adona que estava mirant en la mala direcció. En la direcció on mirava només hi ha una persona. Malauradament, és el mateix individu que abans. Però és pitjor: l'individu s'ha adonat que mirava en aquella direcció.

Passen uns minuts més, i la Llum té calor, perquè al lloc on és fa molta calor. I, com sempre, la pell de la seva cara passa del blanc nuclear al vermell gamba (o això és el que creu). Just en aquell moment es troba a l'individu cara a cara. L'individu comença a fer bromes parlant amb algú. La Llum no recorda haver creuat més de dues paraules seguides amb l'individu en qüestió. Així que mira a banda i banda i, quan veu que no hi ha ningú més, se li encenen les alarmes: aquesta persona que no conec de res està fent brometa amb mi?

La Llum se'n va a un racó inaccessible per l'individu i no surt d'allà (explicar què és el racó i què és inaccessible seria complicat, però ho deixarem amb què estant al seu racó ningú li pot dir res, i si ella volgués, podria anar a xerrar amb la gent que pul.lula pel voltant). L'individu en qüestió pul.lula pel voltant durant una bona estona. La Llum no mira el rellotge, però ha de ser entre mitja hora i tres quarts. Finalment, l'individu se'n cansa i marxa.

La Llum, que és feliç de mena, s'oblida de l'incident. Total, l'individu ja ha de saber que no s'hi veu massa i que a vegades es queda amb la mirada fixa. O potser no ho sap?

Passen els dies. Fins que es torna a trobar l'individu. Ella tota feliç, ja no es recorda de res. Veu aparèixer l'individu, que saluda de lluny, i ella saluda, sense cap problema. Als deu segons es troba l'individu al cantó, que segons sembla ni sap que sóc miop i sense ulleres m'he de fixar molt en les coses, ni que a vegades em quedo embadalida pensant en les meves coses, però que no és que estigui mirant a algú fixament.

Situació 2: La Llum s'enfada perquè no li saben dir que no

Li va costar. Però fa uns dies la Llum va demanar una coseta. Una coseta molt petita, que no costava cap mena d'esforç a la persona que l'havia de fer.

La resposta de la persona en qüestió: "Sí, és clar, ja ho faré. Et dic alguna cosa".

I la Llum no va insistir en el tema. Si ha dit que ho faria, ja ho farà.

Però no ho va fer. Perquè no li va donar la gana. Perquè en cap moment tenia intenció de fer-ho. I la Llum es va cansar d'esperar. La Llum va deixar de ser aquella xerrapeta que era per convertir-se en algú que només contestava el que li preguntaven. Perquè estava enfadada. Si no volia, havent dit que no n'hi havia prou. Prou i de sobres. La Llum no s'enfadava. S'enfada si li diuen que sí, però després és que no.

Avui algú li ha dit a la Llum "hola, eh?" I la Llum s'ha enfadat. Més del que ho estava, encara. Com que "hola, eh?" Com a mínim "hola, eh? Al final no faré allò perquè no em dóna la santíssima gana". Així que la Llum ha contestat simplement "hola". Que què ha rebut com a resposta? Millor no la poso, però segons sembla la persona estava enfadada perquè la Llum no havia dit massa cosa últimament. Que la Llum no havia dit massa cosa últimament? Au, vés a passeig!

Situació 3: per no deixar-ho només en dues...

Més amunt la Llum parlava d'algú amb molta xuleria. Hi ha dues coses que la treuen de les seves caselles: la gent amb molta xuleria, i la gent que no sap dir que no (com si ella en sabés...).

La Llum es cansa d'esperar. No recorda cap no dit directament per ningú. Potser n'ha tingut, de "no" sense donar voltes i més voltes. Però sí que es recorda de molts sí, però no. Són el pitjor de tot. Perquè et penses: "Ah, doncs mira, sembla que sí". I llavors comences a esperar. I esperar. I esperar...

Fins que en un moment t'adones que aquell sí potser era un no. Un no no atrevit. Un no amagat a darrere d'un sí.

I, almenys, a la Llum, aquests "sí, però no" li fan molt més mal que un no clar i català.

6 comentaris:

Anonymous ha dit...

saber ser hipocrites és una dels gran avanços de la civilització

Anonymous ha dit...

de totes maneres et pots fixar en l'entonació de la veu. de vegades diu més que la paraula mateixa

Llum ha dit...

Sí, és clar. Però de vegades fins i tot l'entonació enganya.

Nessuno ha dit...

Respecte al "no", a qui mes qui menys ens han dit algún cop que no. Per aquest principi, estem legitimats per dir "no" quan ens convingui. No? :-)

erakkia ha dit...

I mira que no se a on vaig llegir que "no" va ser la pimera paraula que va dir la humanitat (diga-li no diga-li grunyit mes o menys articulat que vol dir no)
I mira que costa poc dir "Ho sento, pero no."

Llum ha dit...

Exacte, erakkia, tu sí que ho has entès! Mira que costa poc dir "ho sento, però no!" En fi...

I ja podria ser, que fos el primer que hagués dit la humanitat...

Ja podria ser, Nessuno, ja podria ser. El problema és quan no et volen dir que no, encara que sigui que no, no?