diumenge, 21 de maig de 2006

Fàcil

Viatjo en la meva màquina del temps a mitjans dels anys 90. No recordo com comença la conversa, però recordo exactament el que em va dir ella:

- Trobar algú no és difícil. El difícil és mantenir-ho.

I, com si es tractés d'avui mateix, recordo el que vaig fer. Vaig somriure i no vaig dir res. Però sé que vaig pensar alguna cosa de l'estil "fàcil ho serà per tu, guapa".

La màquina del temps em retorna a l'actualitat. Avui. Aquesta tarda. Ella era aquí.

He de reconèixer que és bastant conseqüent amb el que va dir. Feia dos o tres mesos que s'havia separat que se'n va anar a viure amb un altre noi. Van estar visquent junts un temps. No fa ni dos mesos que s'ho van deixar, d'un dia per l'altre.

Com sempre, jo m'he estat escoltant el que deia la gent, sense parlar massa. Mirant. Observant. Llegint entre línies. Fins que se li ha escapat una cosa que no volia haver dit. Ningú se n'ha adonat. Ningú? Bé, sí, aquella noia que estava callada, fent uns mots encreuats, ha aixecat el cap amb sorpresa. Ningú més ha fet cap gest que denotés que se n'havia adonat.

Ella m'ha mirat. Amb preocupació. Però jo no he dit res. Què volia que digués?

M'ha anat observant. A veure si deia alguna cosa. Però jo he seguit amb els meus mots encreuats. Com si no hagués sentit res.

Jo no sóc qui per jutjar-la a ella, ni a ningú. A ella sembla que li fa vergonya dir-ho. Però no sé per què. Al cap i a la fi, ella actua amb conseqüència: "Trobar algú és molt fàcil". I, si he de ser sincera, el que em fa és una mica d'enveja. Ella segueix essent la noia de fa 10 anys, i jo també.

Arriba el moment d'anar-se'n. El que se li ha mig escapat és amb qui havia quedat. Per això té tanta pressa. Se'm mira amb cara seriosa. Jo li somric, però ella continua amb cara seriosa.

- Adéu, Llum, maca.

Somric. Sí, sóc la maca. Sempre seré la maca. La bona nena. La "mira que trempada". La "ella no ho faria". La...

La cara amb la que em mira deixa veure que li faig pena. O potser està preocupada per si diré a algú el seu secret. Se'n va. I jo em recordo de la frase que em va dir fa 10 anys. I sí, realment és conseqüent. I, també, si me la digués ara, somriuria, no diria res, i pensaria "fàcil ho serà per tu, guapa".

5 comentaris:

Nessuno ha dit...

No sera la noia de les botes de 200€ ? (no recordo si era exactament aquesta xifra)... recordo un post llunyàaaa llunyàaaa en alguna neurona perduda.

Llum ha dit...

Ostres, quina memòria!

Sí, és la noia de les botes de 200 euros (jo tampoc recordo si eren exactament 200...)

Com t'ho has fet, per saber-ho?

Anonymous ha dit...

potser el fet que li costi tant mantenir-ho es precisament perque "trobar" li és fàcil
esther

Nessuno ha dit...

A vegades tinc inexplicablement alguna connexió neuronal. Tampoc recordava l'import de les botes!

Llum ha dit...

Suposo que tens raó, Esther.

Segur que en tens molt sovint, de connexions neuronals, nessuno. I a mi em dóna que dic més coses de les que em penso que dic...