dimarts, 2 de maig de 2006

Actitud

No sé què em van donar per sopar divendres. O per esmorzar dissabte. O per dinar dissabte. O per sopar dissabte... O... No en tinc ni idea.

Realment, ara no m'importa. Però m'agradaria saber-ho... per utilitzar-ho quan em calgui, un dia d'aquests.

És una sensació d'autoconfiança que s'ha instal.lat en mi. Un "i per què no?"

Una confiança que ja podia haver aparegut fa unes setmanes. Però és igual. Perquè tant li fa. Perquè sóc capaç d'aconseguir el que em proposi.

Dintre d'uns límits, és clar, tampoc ens passessim.

Simplement, pensar que no tinc perquè ser pitjor que la resta de la gent. Segur que hi ha gent molt millor que jo. Però també n'hi ha de pitjor.

La confiança dóna valor per tirar-te a la banyera. Dos cops. En dues situacions diferents. I, malauradament, totes dues amb el mateix resultat.

Però la confiança et fa somriure. Sí, d'acord, dues respostes negatives, però què hi he perdut? Res. És com aquell que va a un concurs i torna amb les mans a les butxaques. Què hi ha perdut? Res. Com a molt el temps (que ja és molt). Simplement, ha deixat de guanyar una cosa que en realitat tampoc era seva. I que jo hagi deixat de guanyar en aquests dos casos és una altra cosa molt discutible.

Un dia, un bon amic em va dir: "No són els altres, ets tu". Bé, no m'ho va dir exactament així. M'ho va dir en un altre idioma. Però tenia tota la raó. Va ser en una altra etapa similar a aquesta. Vaig passar uns mesos que em semblava que m'anés a menjar el món. Encara no recordo quan se'm va passar ni el perquè. De fet, ho havia oblidat i avui m'he recordat del que em va dir en aquella situació.

Tornaré a tirar-me a la banyera. O a la piscina. O al mar. O a l'oceà. Perquè no hi perdo res. I perquè no sé quant de temps em durarà la confiança. I això s'ha d'aprofitar. Al cap i a la fi, l'únic que puc fer és emportar-me el premi del concurs. I si no me l'emporto, doncs no hauré pas perdut res.

Està claríssim que sense jugar no es pot pas guanyar. Sí, és clar, també es pot perdre. Però el més important és que es pot guanyar. Algun dia. Alguna setmana. Algun mes. Algun any. Si jugues, i jugues, i jugues... algun cop acabaràs guanyant. O potser no, mai se sap. Però si no jugues, no ho sabràs mai.

6 comentaris:

Dan ha dit...

I, a mes, el joc pot ser interessant.

Llum ha dit...

Jaja!

De quin joc parles, Dan?

maiagust ha dit...

Carai, quasi que em fas agafar confiança a mi mateix i tot!

(a veiam si avui s'hi adiu aquesta frase...)
Endavant les atxes, Llum! :P

Labmaniakes ha dit...

Molt bé!Doncs aprofita aquesta sensació per emprendre coses i decisions!!I com es diu, quei no s'arrisca, no pisca!!!

Zincpiritione ha dit...

Ei, doncs ara que t'hi has tirat, espera't una bona estona a sortir!!!
I si et ve de gust fer unes quantes piscines, de tant en tant recorda que canviar de carril és tot un plaer! ;-)

Llum ha dit...

Ei, maiagust, doncs a veure si també et faig agafar confiança (sense el quasi al davant).

Sí, Labmaniakes, s'ha d'aprofitar!

Ui, Zinc, jo ja faig prou tirant-me a la piscina. Canviar de carril ho deixo pels "experts".