No ho puc evitar

Ho recordo com si fos avui mateix, però ha de fer uns 15 anys. S'havia acabat l'entrenament i estàvem als vestidors, un munt de noies de 12 o 13 anys. M'havia enfadat amb una noia, amb una amiga meva. No recordo el perquè. Tampoc és important. Només sé que estava molt enfadada. Així que em vaig posar a l'altra punta de vestidor, disposada a no dir-li res.

No recordo com va anar, què vaig fer. Només recordo que als cinc minuts ja estava xerrant i rient allà, on era ella, amb ella. Ella no em va dir res. Vaig ser jo la que vaig anar cap allà. La que estava enfadada. La que es va dir a sí mateixa que o li demanava perdó o... o què? O res, perquè la senyora no podia evitar anar allà, fer bromes i riure.

Tota la meva vida, que jo recordi, m'he comportat igual. Em puc enfadar. Puc engegar algú a la merda (puc dir merda, jo sóc la moderadora). Puc dir que ja s'ho faran. Però al cap de relativament poc temps, ja torno a estar com si no hagués passat res. Idiota? Probablement. Burra? Segur. Tonta? Seguríssim. Però és que no ho puc evitar.

Últimament em passa sovint, això. M'enfado. Amb raó. Però, tot i així, em comporto com una idiota. Com el que sóc, vaja.

Resulta que en un moment concret estic molt enfadada amb algú. La cosa té una mica a veure amb una situació 2 de fa uns dies. Bé, no té a veure amb la situació 2, sinó amb la mateixa persona.

No, no sé per què s'ha enfadat. El fet és que no tinc ganes de parlar-hi. Perquè no. Perquè m'ha fet enfadar. I perquè ja m'hi vaig enfadar no fa massa, i això que em costa enfadar-me amb la gent.

Però no ho puc evitar. No puc evitar mirar cada poc a veure si apareix. No puc evitar mirar el mitjà de comunicació pel que podria dir alguna cosa.

I, finalment, no ho he pogut evitar. A la que ha aparegut, la Llum ha fet el de sempre: anar, xerrar, fer una brometa, com si no hagués passat res. Com si no m'hagués enfadat. Com si no hagués dit un moment abans "a la merda". Com si...

I és que no ho puc evitar.