Blanes

No, Blanes no és de l'Empordà. Però per mi és com si ho fos. Sé perfectament que és de la Selva, allà tan a prop de Barcelona... de la província de Barcelona, és clar. Però jo sempre dic que és de l'Empordà. Serà l'influència d'alguna cançó?

No sé per què m'agrada, aquest poble. Si ni tan sols en conec res més que el passeig marítim. Però m'agrada.

Blanes té una avantatge: està a mig camí entre Girona i Barcelona. Allà al mig. Envoltat per Lloret, Palafolls, Massanet...

Avui he agafat el cotxe i me n'he anat cap a Blanes. Nacional avall. No està lluny. Una estoneta de nacional i prou. Vas fent, vas fent, i quan arribes al cartell que posa "província de Barcelona" ja saps que ja gairebé hi ets. Una baixada i et trobes la rotonda. Una rotonda que abans era un trencant, però que ara és molt millor. Com ha guanyat aquell trencant! Ara ja no es formen aquelles cues... Bé, a l'estiu potser sí.

Poc després de la rotonda et trobes amb el cartell que anuncia la comarca de la Selva. Uns quilòmetres més i ja ets a Blanes. Entres pel carrer de sempre, fins al passeig. Aparques on sempre. I vas on sempre, faltaria més!

La tornada és diferent. T'entretens mirant els cotxes que van en direcció contrària. La carretera està gairebé neta anant cap al nord. En direcció sud et trobes un munt de cotxes. Comences a mirar matrícules. De les que encara porten la procedència, un 90% són de Barcelona. Veus algun perdut de Tarragona, de ses Illes o de Girona. Però són els menys.

No te n'adones i ja ets a Sils. I no saps per què, les teves espatlles fan un moviment amunt. Quan han fet aquest moviment abans? Ah, sí, com a resposta a un per què. Somrius. Has dit la veritat. Per què hauries de dir mentides? No hi guanyes res dient una mentida. Però saps que no t'han cregut. Perquè no és massa normal. Però tampoc és impossible. Simplement t'han preguntat per què. I tu has contestat amb un moviment d'espatlles. Perquè no el saps. I perquè t'has adonat que les coses són complicades. Hagués sigut més fàcil dir una mentida? Saps que no. Però també saps que és difícil que algú et cregui.

Quan te n'adones ja has arribat a la zona on hi ha el teu bosc. Mires a banda i banda i et preguntes on deu ser. Només hi ha dues persones a la família que saben on és, i cap de les dues té ganes de portar-t'hi.

Passes per tota la zona. Vas mirant a banda i banda. On deu ser?

Ja que hi ets, passes per davant de la casa on va néixer el teu avi. Ja no és de la família (això ha sonat una mica mafiós, però no ho és, eh, la meva família, de mafiosa!) La casa està a una banda de la carretera. A l'altra, hi ha bosc. I si fos aquest? De fet, la gent que ara viuen a la casa volien comprar el bosc, així que penses que no ha d'estar lluny. Bé, o no ha d'estar lluny, o volen requalificar els terrenys, que aquesta gent està ficada a l'ajuntament i saben d'aquests temes...

Mires el comptaquilòmetres. Segueixes fins a casa. Exactament 11 quilòmetres. No és lluny d'on vius ara. Amb un quart d'hora hi ets. Algú et podria ensenyar on és el bosc.

Tornes a arronsar les espatlles. Avui has estat a Blanes. Avui segur que has vist un tros del teu bosc, però no saps on era. Avui no t'han cregut quan has dit la veritat, i saps que si t'haguessis inventat una història t'haguessin cregut. Avui has tornat a ser aquella persona que va crear un altre blog amb un altre nom.

Però algun dia algú et creurà.

I algun dia aconseguiràs que t'ensenyin on és el bosc.