divendres, 23 de setembre del 2005

La felicitat

Avui estava amb una noia que fa primer d'ESO. Li estava explicant unes coses. Quan he acabat d'explicar-li tot el que li anava a explicar, i mentre recollia les coses per tornar a casa, m'ha demanat consell. Es veu que el professor de català els ha demanat que fessin una redacció sobre la felicitat. Jo me l'he mirat i no he pogut fer res més que somriure.

He retrocedit 15 anys (buf, dit així, sembla molt de temps!) i m'he adonat que si a mi el meu professor de primer d'ESO (en el meu cas, setè d'EGB) m'hagués demanat que fer una redacció sobre la felicitat, li hagués maleït els óssos. De fet, és probable que algun cop n'hagués hagut de fer alguna d'aquest tema. Ara mateix no recordo cap redacció que em costés massa, però els temes de les redaccions se les portaven. Sí, ja ho sé, al final ja no se t'acudeixen més temes. Però, la felicitat? I està molt clar que jo puc escriure aquí sobre la felicitat, sense cap problema, total ningú em coneix (bé, això de ningú cada vegada és menys exacte). Perquè, és clar, el teu profe et demana una redacció sobre la felicitat i què fas? Ennumeres totes les coses que et fan feliç? Et poses a filosofar sobre el que significa ser feliç? T'inventes una història sobre la felicitat? Ai, no ho sé.

Si ara hagués de fer una redacció sobre la felicitat, suposo que agafaria trossets del blog i els ajuntaria. Perquè, és clar, per escriure sobre la felicitat també n'has de tenir ganes. Pots passar uns dies dolents i llavors, apa, a parlar de la felicitat. Però, què és el que diria jo?

Jo diria que la felicitat es troba en les coses petites, en aquests petits moments que et fan feliç. Com trobar-te algú pel carrer que fa molt temps que no veus (i que et fa il.lusió trobar). O... no és tan fàcil, parlar de la felicitat. La felicitat pot ser trobar-te algú i que t'expliqui què fa. A mi m'agrada més escoltar la gent com m'explica les seves coses que posar-me a parlar. Però només m'expliquen les seves coses els nens (ai, sempre els nens!) Et venen amb els pantalons a mitja cama i et comencen a ensenyar que avui han caigut al cole i que s'han fet mal. O venen amb un somriure d'orella a orella i et diuen que avui la senyoreta (sí, encara ho diuen!) els ha deixat sortir al pati abans, perquè havien d'anar a mirar no sé quins arbres i han anat fins al riu a tirar pedres. Els nens sempre tenen coses a explicar. Els grans també en tenim sempre, de coses a explicar, encara que la nostra vida sigui tan avorrida com la meva, que vaig de la feina a casa i de casa a la feina. Però sempre hi ha alguna cosa per explicar. El que passa és que sovint, o no ens fixem amb les coses, o no els donem importància, o simplement no les volem explicar. Per exemple, en el meu cas, avui he arribat a la feina i 3 persones m'estaven esperant. No anava tard, simplement dues d'elles m'esperaven perquè ja sabien a l'hora que arribo i feien temps al voltant del meu despatx, esperant que jo arribés, i quan m'han vist arribar, han somrigut i m'han dit el que m'havien de dir. La tercera persona m'esperava perquè necessitava que li expliqués una cosa. Són petites coses, que al veure que algú t'espera per explicar-te una cosa o al veure que ets útil per algú, et fan sentir feliç. I jo podria passar d'elles, o podria explicar-les a qui em volgués escoltar. A algú que estigués content d'escoltar-me. O escriure-les aquí, que les pot llegir qui vulgui. I si fan feliç a algú, perfecte.

La felicitat també és una mà que t'agafa de la mà, et porta fins a un banc, et fa asseure i et demana que li expliquis un conte. O una veueta que, mig vergonyosa, et demana que vol un sugus. També és una persona gran, que després de portar un temps que no et veu, li diu a algú que ha vingut "la nena de casa", encara que, realment, jo no sóc la nena de casa. O algú que es recorda de tu i quan fa molt que no té notícies teves t'envia un mail o un sms, que només diu "estàs bé"?

La felicitat també es troba en la superació personal. Quan veus que fas una cosa que et pensaves que no series capaç de fer, o que t'has passat molt temps intentant fer alguna cosa i al final ho aconsegueixes, això també és la felicitat. Però a mida que passa el temps, cada cop m'adono més que sí, que això és la felicitat, però si no ho pots compartir amb ningú, tampoc és felicitat. La millor felicitat és poder compartir els petits moments o que algú comparteixi els petits moments amb tu. Jo, de moment, m'hauré de conformar a compartir la meva felicitat amb els nens o amb la pantalla de l'ordenador. Però val més això que res.

Que què li he contestat a la noia? Ah, això queda entre la noia i jo!

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Estranya, no només escrius molt, sinó que a mi em sembla que molt bé.
Una vegada em vaig preguntar si la paraula felicitat havia canviat de sentit al llarg de la història, no fos cas que estiguéssim equivocats pensant que el nostre sentit (comú) era l'únic.
Al cap d'un temps vaig descobrir que sí, que havia canviat, i de forma important. Avui té un sentit com d'experiència interior.
Antigament era com una acció: una cosa que es feia, que es practicava.
Curiós, no?
M.

Anònim ha dit...

Es veritat tot el que dius, la felicitat es la correlacio de petites coses que fan que la vida tingui una mica mes d sentit. Pero per poder ser feliç del tot el bonic es compartir les petites coses amb algu per poder fer-lo mes feliç.

Anònim ha dit...

Gràcies, Monte. Sí, és curiós.

A això em referia, Bob. Més que res, perquè aquesta setmana vaig aconseguir una cosa. I quan ho vaig haver aconseguit, estava molt contenta. Però llavors vaig mirar al meu voltant i no ho vaig poder compartir amb ningú :-( Aleshores, el que havia aconseguit ja no era res que em fes feliç, perquè no ho podia compartir amb ningú. No sé si m'explico.

Anònim ha dit...

estranya felicitat!! fa dies que no escrius, que tens molta feina?? hola hola... t'esperem!! :)

Anònim ha dit...

Gràcies per recordar-te de mi, imma. Aquests dies estava una mica despistada i tampoc tenia idees. Però ara ja hi ha un post nou :-)