dijous, 1 de setembre de 2005

Calendaris

M’encanta fer-me calendaris. Escric en un full tot el que he de fer (o el que jo crec que he de fer) i em poso un temps per fer-ho. Llavors em creo un calendari, que sol ser d’un o dos mesos, i allà hi vaig encabint tot el que vull fer. Penso “faré això, allò i allò altre”. I, realment, quan faig els calendaris, em crec que faré les coses que poso al calendari. Si no m’ho cregués, quin sentit tindria fer uns calendaris que jo sé que no acabaré complint? Però, siguent realistes, mai acabo fent tot el que hi ha als calendaris. Ni de broma. Si en faig una quarta part ja puc estar contenta. No sé si és que sóc vaga, lenta o si és que m'exigeixo fer massa coses. Potser és una barreja de les tres coses.

Ahir em vaig fer un calendari d’entrenament pel mes de setembre. De fet, em vaig fer 3 calendaris, però només vaig omplir el d’entrenament. Per què 3 calendaris? Doncs perquè només amb el calendari d’entrenament ja ocupo tot un full, i això que hi poso les coses amb lletra petita i abreviades. De totes formes, ja em va bé: si les coses estan en tres calendaris, en cas d'haver de suprimir alguna cosa, només cal que m'oblidi del calendari d'entrenament, que és el més prescindible.

Els calendaris que em faig no són res més que una quadrícula. Agafo un foli i hi faig línies cada 4 centímetres. Així em queda una quadrícula de 5x7 quadrats, que puc utilitzar per qualsevol mes. Cada quadrícula 4x4 representa un dia. I, és clar, en una quadrícula de 16 cm^2 no es pot posar gaire cosa (o potser és que jo vull posar-hi massa cosa?)

De fet, avui he vist que no podré fer el mateix per la resta de calendaris, i els hauré de fer setmanals. No ho sé, potser és que pateixo el trauma d'stress post-vacacional de l'1 de setembre, però aquest matí m'ha agafat aquella sensació de que no podré amb tot, de que m'ofego en un got d'aigua, però que vaig acceptant més i més feines. Perquè jo sóc la persona "cap problema", "ja ho faré jo", "no, si no em costa res fer-ho". I al final acabo fent massa coses, comprometent-me amb massa projectes.

De totes formes, crec que ara ja em va bé. Crec que així m'oblidaré de moltes coses, si és que aconsegueixo sobreviure fins a Nadal. Encara han de començar els coles i les mares s'han de començar a preocupar de que els seus fills no van bé al cole i m'han de començar a demanar que faci classes particulars. I jo sé que sóc incapaç de dir que no. Sé que em trucarà algú dient que la seva filla o el seu fill tenen problemes. I jo diré que cap problema, que ja faig les classes particulars. I les cobraré a preu baix, que gairebé no em cobreix la gasolina del cotxe (és un dir, però ja s'entèn). Només per amor a l'art.

El problema em sembla que vindrà quan arribi Nadal. Passaré d'estar-me tot el dia corrent d'un lloc a l'altre a una tranquil.litat total. I llavors em sembla que serà quan baixaré la guàrdia i serà quan menys treballi. Perquè ja se sap, que quan més feina es té, més se'n deixa de fer, però també més se'n fa.

De moment, em sembla que el calendari d'entrenament que vaig fer s'haurà de quedar en algun lloc, perquè suposo que seré incapaç de seguir-lo. I els altres dos calendaris hauran de passar de ser calendaris mensuals a ser calendaris setmanals. O fer-ne dos o tres més: un pels llocs on he d'anar, un altre per la feina que he de fer d'un lloc, un altre per... Buf! Em sembla que m'està afectant l'stress de l'1 de setembre de veritat.

Però no, no és només l'stress del setembre. Avui m'he adonat que he dit que sí a massa coses. O potser no. Potser ja em va bé i així m'oblidaré de tonteries. Al cap i a la fi, no volia jo dedicar-me a treballar, estudiar i entrenar? Doncs aquí ho tinc. Els dies més bèsties seran... bé, de fet seran gairebé tots. Però els més bèsties suposo que seran els dimarts, en els que sortiré entre 2 i 3 quarts de 7 del matí de casa i arribaré a les 11 o quarts de 12 de la nit al vespre. Això, unit a que el dia següent he de tornar a sortir a quarts de 7 de casa, farà que m'estressi una mica. Però només una mica. Perquè els divendres torno a sortir a quarts de 7 de casa per arribar a les 12. I, és clar, la gent normal té els caps de setmana per descansar. Però qui ha dit que jo fos normal? Qui ha dit que els caps de setmana fossin per descansar? Els dissabtes al matí tinc entre 3 i 4 hores compromeses. Les tardes, les tinc compromeses des de les 3 fins a les 9. Els diumenges els tinc compromesos des de les 8 del matí fins a quan acabi la feina que he de fer, que comptant amb l'experiència que en tinc, seran les 10 o les 11 del vespre. És clar que la meitat de la feina (la que faré a la tarda) la faré des de casa, davant de l'ordenador, i és probable que em dediqui a contestar algun mail, escriure algun post o connectar-me al messenger. Però perquè la feina és una mica avorrida i així suposo que em distrauré una mica més. I sí, m'he deixat els dilluns i els dimecres (que suposo que seré fora des de quarts de 7 del matí fins a quarts de vuit del vespre) i els dijous, que més o menys els tinc lliures... i he dit més o menys, perquè algun dia complert he de tenir per poder treballar sense que ningú em molesti... bé, i per anar a Barcelona, que suposo que és el que acabaré fent bastant sovint. Buf! Només de pensar-hi ja m'estresso.

Serà qüestió de posar prioritats en aquesta vida.

El problema és que com més feina tinc i més calendaris em faig, més idees em venen per fer posts. Però no, m'apuntaré les idees i escriuré com a molt un post al dia. I els dimarts i els divendres sense post, perquè si arribo tard a casa, he de sopar i l'endemà he de marxar aviat, dubto que engegui l'ordenador. Perquè em conec, i si dic que vindré només 5 minutets per mirar el correu, o acabaré escrivint un post, connectada al messenger o contestant mails. I no dic que sigui dolent, però em sembla que és millor dormir que fer tot això. També s'han acabat els posts de migdia (com el d'avui). Entre altres coses, perquè als migdies seré a la feina.

Sé que no ho hauria de fer, però acabo d'entrar a la pàgina d'aquell que em fa copy-paste dels posts. Ahir va passar del post en el que deia que estava enfadada perquè feia això, però va copiar el post següent, el de la fressa. Fins i tot hi he descobert un comentari que en principi hauria d'anar dedicat a mi. A sobre, ha agafat i ha posat el post publicat un quart d'hora abans de l'hora que hi tinc jo. Jo sé que sóc jo la que escric i ell el que copia (per què ho fa?) però em molesta. I gairebé no tinc ganes d'escriure res més només de saber que agafarà i ho posarà allà, apropiant-se de totes les meves paraules. No és just. I no és just que hagi de posar això aquí. Tampoc és just que ho escrigui aquí. He intentat a veure si li podia enviar un mail per preguntar-li per què. Però no l'he trobat. He intentat deixar-li un comentari, però m'he de registrar. I no ho penso fer. Per què ho fas? Si llegeixes els textos dels que fas copy-paste, em podries contestar? Què he fet jo? De què et serveix, copiar el que jo escric? T'ho passes bé, et diverteix? La veritat és que no ho entenc.

3 comentaris:

Esteve M. Costa ha dit...

Jo de calendaris no en faig, perquè al final acabo rallant-me i donant-me compte de que no compleixo res del que hi poso. Sóc així. Prefereixo les sorpreses.
No ets l' única que no te dies lliures. Jo, normalment tinc les tardes lliures, però sempre hi ha algú que necessita parlar amb mi per explicar-me les seves penes (i per què quan jo necessito explicar les meves no hi ha ningú????). I des de que ballo sardanes, ja fa sis anys, no he tingut cap cap de setmana lliure. Absolutament cap, des d' Any Nou fins Cap d' Any. Mai t' apuntis a una colla sardanista, noia.
I qui caram és aquest que et copia els posts. No hi ha cosa que més ràbia em doni que descobrir algú que està copiant les meves coses. Si encara fes un post basat en alguna cosa que he dit jo, i m' enllaça, doncs no passa res, jo ho he fet. Però que vaig robant és un insult. Ja sé que no m' ho pots dir, però ja donaré un cop d' ull, a veure si el trobo...

Esteve M. Costa ha dit...

Que "vagi robant", volia dir... Ànims!!!!

estranya ha dit...

Esteve, no sé qui és aquest que em còpia els posts. Hi ha un enllaç dos posts més avall (crec).

No, si ja només em faltaria apuntar-me a una colla sardanista! Entenc això de les penes. Jo, com que no acostumo a trobar ningú a qui explicar-les, les explico al blog. Però no sé... em sembla que hauré de deixar d'explicar les penes.

El problema no és que no tingui dies lliures. El problema és que no sé pas com faré tota la feina que representa que he de fer. En fi, em queden molts pocs dies de llibertat! D'aquí a dos o tres dies ja començarà la bogeria.