dissabte, 3 de setembre de 2005

Una mica de tot

Pujo, baixo, torno a pujar, torno a baixar... Això semblen unes muntanyes russes (però em sembla que baixo més que no pas pujo).

L'últim cop que vaig anar a veure la persona que és a l'hospital, no sé si no em va reconèixer o si no es recordava com em deia. Vaig arribar amb la meva mare i li vaig dir hola. Ens va mirar, amb la mirada mig perduda, com si no sabés on era o què feia. Té estones més bones i més dolentes, però segons sembla, o jo sempre l'enganxo en els moments dolents o la gent m'enganya perquè no em preocupi.

La meva mare li va preguntar si em coneixia. Se'm va mirar i no va dir res. La meva mare li va dir: "És l'Estranya, veritat?" i ell simplement va fer que sí amb el cap, no massa convençut. No sé si realment no tenia ni idea de qui era jo, si no tenia ni idea de com em deia o què. Però el sí amb el cap era més un "et dic que sí i així no em faràs més preguntes" que no pas un "sí, ja la conec".

Ell intentava dir alguna cosa, però gairebé no s'entenia el que deia. I quan enganxava dues paraules seguides, veia que en realitat no deia coses que tinguessin sentit. Fa una setmana era una persona gran, amb algun problema físic i prou, però tenia el cap bé. Ara gairebé ni menja, ni respira, ni fa res. Només desvariejar. Sembla impossible el que pot canviar una persona en una setmana. I sense que els metges diguin què és el que té.

A sobre, marxes d'allà i només sents discusions perquè tothom es vol escaquejar i no anar a l'hospital. I d'una banda entenc que tothom té una vida i que s'ha d'anar a treballar i la resta, però hi ha coses que no les entenc. Entenc que no hi portin els nens. De fet, crec que és millor que no els portin. Però el que no entenc és que gent de trenta anys no hi fiqui els peus. Sí, tots tenim feina. Sí, no és la cosa més divertida del món anar a l'hospital. Sí, és probable que vagis allà i no et conegui. Però... què coi costa anar-hi, encara que siguin 5 minuts??????????????????????????

D'altra banda, hi ha altres coses que no sé com prendre-me-les. Una persona amb qui he de parlar seriosament. Sé que hi he de parlar. Però no sé com fer-ho. I, de mentres, sembla que no entèn el significat de la paraula no. Perquè ja sé que jo més aviat sóc una monja i que no surto de casa, però no és qüestió d'anar i el dia que no tens res millor a fer, trucar-me per quedar just en aquell moment. Jo tinc una vida. Jo faig els meus plans. Encara que només siguin: "aquesta nit miraré una peli". El fet que no surti enlloc no vol dir que estigui a casa, tot el dia al cantó del telèfon esperant a veure si a aquesta persona li dóna la gana de dir alguna cosa. I si jo he decidit que aquesta nit, com que no tinc res més a fer, estudiaré l'anatomia de les balenes, per què he de canviar una cosa que en principi m'interessava fer per córrer a anar a fer no sé què amb algú a qui li importo una merda (o almenys això demostra)? Si ni tan sols sap quin és l'esport que practico! No perquè jo no li hagi dit, simplement perquè cada cop que parlo d'alguna cosa em fa callar, dient que ja torno a parlar del mateix tema. Com si jo xerrés tant!

Per acabar-ho d'arreglar tot, apareix el meu pare i les seves idees de bomber. La seva última idea de bomber consisteix a agafar una sisena part dels meus estalvis (que no són pocs diners) per una cosa que no serveix per res. Ja fa temps que jo vaig dir que era la tonteria més gran que havia sentit en ma vida. Des de llavors, em van treure dels llocs on es podia decidir qualsevol cosa. Sí, ja ho sé, sóc el membre més jove de la societat aquesta. I què? Si parlem en qüestió d'experiència, sóc - amb molta diferència - la persona que més temps ha estat ficada en el món. I tota la gent amb qui he consultat (de fora de la societat, és clar) han estat d'acord en què era una solemne tonteria. Però no, no m'escolten. I no contents amb això, el meu pare ha ofert els meus diners per pagar-ho. Perfecte! Sí, ja sé que fa molt temps que visc a casa, que no pago res per viure a casa, que jo amb els diners del banc no en faig res, perquè visc exclusivament del que guanyo fent classes particulars (de fet, només he de pagar la gasolina, els bitllets de la Renfe i alguna entrada de cine). Sí, ja ho sé, sempre que els meus pares han necessitat diners, jo els he donat diners. Per què no ho hauria de fer? No visc a casa per la cara? No tinc germans, no em puc barallar amb ningú. Els meus diners, encara que els hagi guanyat jo, també és just que estiguin a la seva disposició. Si he de posar-me a comptar tots els anys que m'han estat alimentant, que m'han pagat la llum, que em van vestir, que... Doncs, per què no els hauria de donar diners quan en necessiten? Si visc a casa, i no pago res, per què no els he d'ajudar si ho necessiten? De fet, suposo que hauria de pagar alguna cosa per viure aquí, però ells no volen.

Però això és diferent. No són els meus pares que necessiten diners. Els diners són simplement per finançar una cosa amb la que jo no estic gens d'acord. Una cosa de la que me n'han exclós a l'hora de prendre decisions. Però no me n'han exclós del tot: a l'hora de treballar, jo faré un 99% de la feina (és clar, com que jo tinc experiència, sóc la que millor farà la feina). No et fot! I si fos poca feina... però no, és molta feina! Jo hi poso la feina, hi poso els diners i... no puc decidir res! A sobre, he de dir que sí a un piló de decisions que jo sé que estan malament, però que a la que obro la boca, em fan callar. Anem bé. Serà un desastre, ja ho veig a venir.

I pel que fa als meus diners, doncs segons el pressupost que han fet (que, coneixent-los, serà massa optimista), quedarà més o menys el que és el sou meu d'un mes de dèficit. Perfecte. I com que sóc jo la que he posat els diners, qui es quedarà sense els diners? No, em sembla que no s'ha de ser massa intel.ligent per endevinar-ho. I ja sé que el meu sou no és cap meravella, però he de treballar un mes per guanyar-lo! Pel que fa a la resta dels diners, els recuperaré en algun moment cap a la primavera del 2006. I, ja ho he dit, no són pocs diners (jo he de treballar més de mig any per guanyar-los!)

I no, no li he dit res de tot això al meu pare. Ja li vaig dir que no estava bé fer aquesta inversió (si és que se'n pot dir inversió) i em va fer callar, com tots. Què li he de dir? Que ara que ha dit que jo posaria els diners sense problemes, em nego a fer-ho? Que sóc incapaç de deixar uns diners que tinc al banc i que no hi fan res, per una cosa que ells creuen que és molt important i que jo crec que és la tonteria més grossa que he sentit en ma vida? Que no vull fer jo tota la feina? Em dirà que la feina ja està molt ben repartida i que jo no hauré de fer res, però ja sabem què passarà al final: tothom s'escaquejarà i ho acabaré fent tot jo. No fa pas massa que va passar el mateix. De moment, ja vaig intentar "delegar" una feina que jo no volia fer i avui el meu pare em surt: "No, ya lo puedes hacer tú, total no te cuesta nada y eres la que sabes mejor cómo hacerlo". I què li he de dir?

Això sí, aquest matí, després de tot això, m'han reconfortat bastant les mostres de suport que m'ha donat l'Esteve i tota la resta de gent, per mail o per comentaris aquí o al Dies Estranys. Aquest matí, buscant per aquí, he vist que no sóc la única a qui li passen aquestes coses, fet que m'ha alegrat una mica (mal de muchos, consuelo de tontos, que diuen per les espanyes).

En fi, me'n vaig a estudiar l'anatomia de les balenes :-) (algú sap on puc trobar bona informació sobre el tema?)

5 comentaris:

imma ha dit...

ais estranya, no sé pas què dir-te, però poser em plantejaria marxar de casa, una temporada llogar un piset i vinga tirar milles... a vegades per culpa de "sentir-nos culpables" absurdament (perquè l'obligació dels pares és alemientar-te i estar amb tu sempre, encara que tinguis 50 anys, sinó que s'haguessin pensat dues vegades abans de portar-te al món) fem coses que no tenim ganes de fer... potser la distància seria una solució... ja que no és la primera vegada ni la última que et sentiràs així...
vinga ànims maca!!! i endavant!

per cert he anat a la pàgina d'aquell capullo plagiador i ja l'ha borrat!!!!!!!!!!!!!!

estranya ha dit...

Ai, imma! No ets pas la primera persona que em diu el mateix avui. Així que suposo que teniu raó. La meva principal raó per quedar-me a casa és l'econòmica. Amb el sou que tinc, tindria feines per trobar un pis que el lloguer no se me n'emportés com a mínim les 3/4 parts del sou. I amb la resta (cas de trobar un pis tan barat) no podria viure.

De fet, tampoc estic malament aquí. Una de les dues persones que viuen aquí és molt controladora i ho ha de saber tot, a cada moment, però a part d'això, doncs tampoc tinc problemes amb ells.

Home, jo no crec que l'obligació dels pares sigui alimentar-nos i tal tota la vida. Reconec que jo ja hauria de fer uns anys que hauria d'haver marxat de casa i que ja tinc edat de fer la meva. Però jo continuo aquí casa, com una lapa...

imma ha dit...

també es pot compartir pis, jo tinc molts amics treballadors (s'entén que ja han acabat els estudis i tal...) i que viuen en pisos compratits i no els va malament del tot!

estranya ha dit...

Sí, ja ho sé... Només que vaig tenir una mala experiència i no me'n van quedar massa ganes...

estranya ha dit...

Per cert, imma, fa dies que no puc entrar al teu blog :-(