dijous, 15 de setembre de 2005

L'alemany

Avui tornava cap a casa, per aquella carretera estreta on no es pot avançar. He vist un cotxe que anava davant meu, a molt poca velocitat. M'ho he pres amb filosofia. Al cap i a la fi, la única pressa que tenia era per anar a dinar, i no em moriré per dinar 5 minuts més tard del que ho hagués fet si no m'hagués trobat el cotxe.

M'he acostat al cotxe. No massa, tampoc. Em posen nerviosa aquells que se t'enganxen a darrere i que penses que si treus el peu de l'accelerador se t'emportaran per davant. Així que m'he quedat a una certa distància del cotxe.

El cotxe tenia matrícula alemanya. I, per aquelles coses de la memòria, m'he recordat d'un noi alemany que vaig conèixer ara farà uns mesos.

Ja gairebé no me'n recordava, de tot allò. Ara m'ha tornat a la memòria.

Havia de ser a un lloc a 2/4 de 9. No volia fer tard. Així que vaig acabar arribant-hi a 1/4 de 9. Hi havia unes 10 o 12 persones, assegudes en bancs. Només quedava un lloc, en un banc, i jo vaig anar i m'hi vaig asseure. Al cap de 5 minuts va venir una noia i va cridar a la gent que estava per allà. Jo em vaig aixecar, com tothom. Quan vaig veure que no em cridava a mi, em vaig tornar a asseure. Al mateix moment en què ho feia el noi que estava assegut al meu cantó. Vam ser els únics que ens vam quedar allà. Ens vam mirar i ens vam posar a riure.

Vam començar a parlar. Resulta que no hi havíem de ser a 2/4 de 9, sinó a les 10. Els dos érem bastant despistats. Els dos havíem arribat el dia anterior al país i ens havíem trobat amb el mateix: la gent només parlava l'idioma del país. Jo m'havia passat el dia anterior queixant-me que ningú parlés anglès, però vaig veure que hi havia algú que estava pitjor: jo encara mig m'entenia amb la gent del país, parlant una barreja de català, castellà i francès. Vaig tenir algun problema amb el menjar, però encara me'n vaig sortir. Ell ho va tenir més difícil, perquè només parlava anglès i alemany i allà no hi havia ningú que l'entengués.

Tenia un nom curt, fàcil de pronunciar, que ara mateix no recordo. El seu cognom era llarg, carregat de consonants, impronunciable. I qualsevol se'n recorda!

Vam passar els dies que vam estar allà fent pràcticament el mateix. Podríem haver fet una competició per veure qui era més vergonyós o per veure qui estava més nerviós. Tots dos havíem de parlar un dia al matí. Primer jo, després ell, després un munt de gent.

La nit abans hi va haver un sopar. Jo hi vaig anar i vaig ser incapaç de menjar gairebé res. Ell no es va presentar. L'endemà al matí jo començava a parlar a 2/4 de 10 i ell, just a darrere meu. Aquella nit no vaig dormir ni mitja hora.

Vaig arribar a 2/4 de 9, amb unes ulleres de pam i mig. Ell ja hi era. Les seves ulleres eren similars a les meves. Vaig estar a punt de preguntar-li si és que vivia allà, però els dos estàvem massa nerviosos per fer alguna broma.

Encara no hi havia ningú. Ens vam haver d'esperar que ens obrissin la sala per comprovar que tot estés bé. Li vaig preguntar per què no havia anat al sopar. Em va dir que li havia agafat mal de panxa la nit anterior. Jo només vaig somriure. Sí, mal de panxa, insomni i tot el que vulguis. No calia que m'ho expliqués, a mi m'havia passat el mateix.

Vaig parlar jo. Després va parlar ell.

Quan vam sortir de la sala, ens vam creuar. No ens vam dir res. Només un somriure de "uf, ja està!" Em sembla que als dos ens va marxar el mal de panxa de cop.

Ja no me'n recordava, de l'alemany. Però per coses del cervell avui me n'he recordat, per culpa d'un cotxe que m'ha fet anar més a poc a poc. Què deu fer, l'alemany?

4 comentaris:

Quirze Martí ha dit...

Hola... he caigut per aquí, i m'ha agradat aquest lloc. No he entès el què dius, però m'ha agradat. Crec que també sóc estrany... ja vindré més sovint...

Berenguer ha dit...

Segons la meva experiència en aquestes coses, l'alemany segur que, d'en tant en tant (cada vegada que algun gest, soroll, color, escrit,... li recorda a tu) pensa en aquella noia catalana que va parlar abans que ell en aquell país estranger on ningú l'entenia, aquella noia igual d'extemadament puntual que ell i amb la qual va compartir un maravellòs somriure de complicitat.

estranya ha dit...

Gràcies, Quirze. Em sap greu que no ho hagis entès. En fi, a vegades parlo una mica com sense explicar les coses del tot. Tampoc és important, el que vaig anar a fer a aquell país. Ni tampoc és important que el noi fos alemany, holandès, danès,... és igual.

Potser tens raó, Berenguer. Però és una cosa que ni tu ni jo (ni ningú que llegeixi això) arribarem a saber mai.

imma ha dit...

jo crec que se'n recorda de tu quan es posa nerviós, quan veu un toro i quan té mal de panxa :P

és broma... jeje