dijous, 8 de setembre de 2005

Aquesta última setmana he començat uns 5 o 6 posts, que estan guardats com a esborranys. Només feia que tenir idees i més idees. Però no tenia l'oportunitat d'escriure-les.

Ara estic aquí, davant de l'ordenador, però no em crida l'atenció cap dels esborranys que tinc. Per què? No ho sé. Si fins i tot en tinc un que, per la llargada, ja el podria enviar directament, que seria més llarg que la majoria de posts, però està incomplert. I falta repassar-lo, perquè només vaig escriure i no vaig rellegir en cap moment el que estava escrivint, així que hi deuen haver verdaderes barbaritats.

No sé per què no tinc ganes de continuar els posts, avui. De fet, ha tornat a sortir el sol i això hauria d'animar a la gent, i resulta que a mi em treu les ganes de fer coses. A l'hospital sembla que les coses milloren, i això també m'hauria d'animar. Però, no sé, aquesta setmana he viscut gairebé sola a casa i la conversa més llarga que he tingut amb algú des del cap de setmana passat ha tingut dues paraules: "Hola!" i, com a resposta, "hola".

Avui, quan tornava cap a casa, m'he preguntat per què escric un blog. Una d'aquelles preguntes cícliques que em venen al cap de tant en tant. I la resposta és que no ho sé. M'agrada escriure, m'ajuda a posar en ordre els meus pensaments, però llavors em poso a pensar per què coi ho penjo a internet. Sé la resposta. De fet, sempre l'he sabut (afortunada de mi). Però, tot i així, m'importa que un grupet de desconeguts llegeixin tot el que escric? La resposta és que no, no m'importa que algú que no em coneix llegeixi això. M'importa que algú que conec i que no sap que jo sóc jo llegeixi això? Doncs no, tampoc m'importa. M'importa que algú que jo conec i que sap qui sóc jo llegeixi això? Bé, això ja és més complicat. I, el que té més importància, algú que em conegui i sàpiga que jo sóc jo i ho llegeixi, es pot enfadar amb mi? Això, de fet, és el que més em preocupa.

Si sempre que trobo alguna cosa que vaig escriure fa força temps ho destrueixo perquè no m'agrada, què passarà amb aquest blog el dia que miri una mica enrere? M'entrarà l'esperit destructiu que porto a dins? O simplement es quedarà tot aquí?

Realment vull continuar explicant les coses tan clares com ho feia últimament? No seria millor tornar als inicis, i inventar-me alguna història que estigués basada amb el que em passa? Però és més còmode escriure el que penso, sense inventar-me històries innecessàries.

Res, que torno a escriure un post sense sentit. Bé, sense sentit per qui ho llegeixi. O potser sí. No en tinc ni idea. Però em sembla que vull tornar al principi en una de les coses: escriure sense pensar en un moment en qui ho pugui arribar a llegir. Simplement, escriure com si ho fes per mi, només que quan acabi, li donaré al botó de "publish post". Perquè, no ho sé, encara que et diguis que no vols escriure pensant en qui ho pugui llegir, sempre hi ha el subconscient, que sap que algú ho llegirà. Intentaré treure el més que pugui de mi aquesta part subconscient que em fa pensar en que pot estar llegint una persona o una altra. Vaig començar a escriure per mi i crec que hauria de continuar escrivint per mi. Em sap greu ser tan egoista (els fills únics ja ho tenim, això), però, al cap i a la fi, això és el meu blog, veritat? Com deia no sé qui (potser era jo), a qui no li agradi, que no ho llegeixi. Jo no obligo a ningú a entrar i llegir les meves paranoies.

4 comentaris:

Myrddin ha dit...

Jo el que escric no espero que ho llegeixi ningú, tot i que sé que algú em veurà, sigui perquè el conec o perque simplement xafardejarà pels catapings.

Les motivacions per escriure són variades. Hi ha qui ho fa per desfogar-se, hi ha qui té deliris d'escritor, hi ha qui li agrada copsar l'atenció dels demés, hi ha qui ho troben divertit i enriquidor alhora... i és possible que hi hagi gent que ho faci per tots aquests motius a la vegada.

Però tampoc cal donar-li masses voltes. La gràcia estar en deixar que la inspiració faci la feina, i que sorti el que hagi de sortir.

estranya ha dit...

Sí, i tant que són variades les raons per escriure. Jo, bàsicament no ho faig per cap d'aquestes. Jo no tinc deliris d'escriptora (massa de ciències i massa dolenta escrivint, per ser escriptora), tampoc m'agrada cridar l'atenció de la gent (sempre intento passar desaparcebuda) i trobar-ho divertit... doncs potser sí, m'ho hauria de pensar. Simplement ho faig perquè sé que si escric aquí no ho destruiré al cap de dos dies, que en sóc molt capaç. No ho sé, potser és una tonteria. O potser no. Jo què sé.

Jo al principi tampoc esperava que ho llegís ningú, el que escrivia. Però mica a mica vas veient que sempre tens comentaris de la mateixa gent (més o menys) i t'imagines que tal persona o tal altra ho llegirà. O potser no. Mai se sap.

Anonymous ha dit...

Estranya, tingues en compte que els que llegim i no comentem mai res som la majoria. Pràcticament només comenten els bloggers. Però els altres també hi som. I un detall: si tinguessis pretensions d'escriptora no et llegiria. En general, les escriptores són il·legibles.

estranya ha dit...

Gràcies, anònim/a. Tot i que encara que no siguis un/a blogger, pots comentar igualment, eh!