diumenge, 18 de setembre de 2005

Dos moments

Aquesta tarda era a casa. Estava a la cuina, escoltant el meu pare com parlava per telèfon. M'interessava el que li deien. No estava atenta a res, només a la veu del meu pare i a escoltar a veure si sentia alguna cosa del que li deien.

De cop, he sentit una cosa que m'agafava la mà. M'he girat. Una coseta que no m'arriba a la cintura ha aixecat el cap i ha dit:

"Estranya. Jugar a fora."

I m'ha començat a estirar de la mà fins que l'he seguit fins a fora, a jugar.

Ningú li ha dit que em vingués a buscar. Simplement, ella ha vist la porta oberta i ha entrat a buscar-me.

M'he quedat sense saber què li deien al meu pare. Ja m'ho ha explicat més tard.

Hem estat jugant amb la nena fins que se n'ha hagut d'anar a dormir. I ha hagut d'anar a dormir amb xantatge, és clar. El xantatge ha sigut que demà em tornarà a trucar el timbre a mitja tarda i jo aniré a jugar. El problema és que demà, quan truqui al timbre, no em trobarà a casa. I quan arribi jo, ella ja farà hores que dorm.

Ara resulta que torno a tenir 2 anys: els nens de 2 anys em venen a buscar a casa per jugar :-)



Ahir havia de marxar a la tarda. Tenia el cotxe a fora. Quan vaig sortir, la mateixa nena estava jugant a fora. Normalment no vol marxar amb ningú. Suposo que deu pensar que si marxa amb algú, se la tornaran a emportar i no tornarà a veure els seus pares mai més. Així que mai vol pujar al cotxe de ningú, encara que sigui algú de la família.

Com que jo marxava, li vaig dir si volia venir amb mi. Em va donar la mà fins al cotxe i li vaig dir si volia pujar. Se'm va mirar i vaig pensar que no ho faria. Li vaig dir que només pujaria, la portaria fins a davant de casa seva (uns 50 metres) i llavors baixaria. Va dubtar un moment, però al final va voler pujar.

Me la vaig asseure a la falda. Ella agafava el volant amb les mans (i jo també). Jo girava el volant, però ella mirava i feia veure que conduia ella. Em va fer molta il.lusió que volgués pujar al cotxe amb mi. Pel que és, pel que significa. Ella només és capaç de pujar al cotxe amb els seus pares. Al principi de ser per aquí, només s'allunyava de la seva mare si era amb mi, no volia anar amb ningú més.

El problema va arribar a l'hora de baixar del cotxe. Es veu que li va agradar. I llavors no volia baixar del cotxe. La seva mare la va haver d'arrancar, perquè no volia sortir. I uns plors! De seguida em vaig arrepentir d'haver-la fet pujar al cotxe. Ella plorant desconsoladament perquè volia venir amb mi, i jo a dintre el cotxe, sense saber si marxar, si quedar-me, si res.

Al final va deixar de plorar. Jo la devia mirar amb cara de culpable. La seva mare li va dir: "Va, no ploris, que encara faràs plorar a l'Estranya". La nena em va mirar i va deixar de plorar. Això sí, després de prometre-li que avui l'aniria a buscar per jugar.

6 comentaris:

imma ha dit...

que bé que puguis tornar a tenir 2 anyets i les amiguetes et vinguin a buscar :) que tendre i bonic!!

pere ha dit...

No et descuidis d'anar-la a buscar. Ella se'n recordarà

Berenguer ha dit...

I vas anar?
Se'n recordava que havíeu quedat?
I el més important,
t'ho vas passar bé?

Anonymous ha dit...

L'Estranya té aquesta màgia amb les paraules, té un art ben especial.
Acabo d'estrenar-me amb els blogs, atret per aquesta màgia estranya que molts respiren. Aprofito per convidar-vos a visitar-lo:
Montecristo.lamevaweb... etc.
Amb vosaltres sabria anar-lo vestint (bastint) a poc a poc.
M.

solarist ha dit...

Fa gràcia, llegir a tothom dient "Estranya" :)

estranya ha dit...

Sí, imma, però jo ja no tinc 2 anyets, per sort o per desgràcia.

pere i Berenguer, no vaig poder anar-hi. Ja ho sabia, que no podria anar-hi. Des de dilluns cada dia he arribat a casa que la nena ja feia hores que somiava amb els angelets. I ara qualsevol se li acosta. No li voldria encomanar el refredat que porto a sobre. En aquests moments, estic en "quarentena", lluny de nens i gent gran.

Gràcies, M, ja m'hi passaré.

I com vols que em diguin, solarist?