dimecres, 28 de setembre de 2005

El noi de la màquina de cafè

Per raons que no venen al cas, he de dinar sola cada dia. Això, unit a la falta de gana que tinc últimament, fa que l'hora de dinar no sigui el millor moment del dia. Arribo, obro la meva fiambrera, menjo el que hi ha, sola, en silenci, i me'n vaig. El meu rècord està en 5 minuts. Sé que no hauria de menjar tan ràpid, però és avorrit, no tinc amb què entretenir-me, i acabo de seguida. Tampoc és que mengi gaire. Així que de seguida acabo. Normalment hi estic uns 10 minuts. Se m'ha passat pel cap dinar algun dia al despatx, de totes formes, trigo més a anar a on he de dinar i a tornar que a dinar. Bé, ja torno a exagerar, però tampoc em ve de gaire.

Hi ha dies com avui, que algú em diu que vindrà a dinar amb mi. Aleshores m'alegro i espero el moment de dinar. Després de passar-me un matí sense parlar gairebé amb ningú i esperar una tarda no gaire més prometedora amb la companyia, poder dinar amb algú produeix una alegria. Una alegria? Seria una alegria si al final dinés amb algú. El problema és que qui em diu que dinarà amb mi, llavors o se'n descuida, o tenia altres coses a fer, o es trobava malament, o... I, sincerament, prefereixo que no em diguin que vindran a dinar amb mi i que jo ja em faci a la idea de que dinaré sola, que no pas que em faci il.lusions i llavors hagi de dinar sola, com cada dia. Perquè si ja tinc clar que dinaré sola, doncs hi vaig i m'avorreixo més o menys, però si pensava tenir companyia i llavors em deixen plantada, és més dur posar-me a dinar allà sola. No ho entenc, si ja està clar que al final la companyia no vindrà, per què em diu que vindrà? Perquè, francament, no és ni el primer cop, ni el segon, ni el tercer... I jo, que sóc com sóc, quan veig aparèixer a qui havia de dinar amb mi, en comptes de fer-li algun comentari, m'ho callo. Només em diuen alguna cosa si per alguna casualitat del destí es recorden que havien quedat amb mi per dinar.

I què hi pinta aquí el noi de la màquina de cafè? Doncs que els seus horaris són similars als meus. Bé, no són similars als meus, sinó que coincideixen en el temps i l'espai. El temps és la meva hora de dinar. L'espai és la sala on dino, que també és la sala on hi ha la màquina del cafè.

Deu tenir entre 30 i 35 anys. És immigrant, però que ningú em faci dir d'on és, perquè no en tinc ni idea. Sé que és immigrant perquè no parla el català, i el castellà gairebé no el parla, li costa bastant. Arriba i sempre em diu: "Hola, buen provecho", que és pràcticament la segona o la tercera conversa més llarga de tot el dia. I fa companyia. La diferència entre dinar sola, en silenci, sense res amb què entretenir-se i que hi hagi el noi de la màquina de cafè, és bastant gran. Des d'on estic asseguda normalment, m'hauria de girar per veure'l. M'estic plantejant emigrar a l'altra punta de la taula, des d'on no veuré la porta, però veuré la màquina de cafè. Almenys, quan hi és ell, em passo el dinar sentint la fressa que fa mentre omple i neteja la màquina. Que sí, no és massa cosa, però és alguna cosa. I fa companyia. A vegades he pensat a baixar a dinar amb la radio, però ja vaig tot el dia amb la radio, i mai m'acabo de decidir. De totes formes, ara ja tinc qui em fa companyia a l'hora de dinar, encara que només sigui algú que fa la seva feina, i que només em diu "Hola, buen provecho".

La seva feina no és massa agradable. Ell arriba i comença a netejar la màquina. De tant en tant, apareix algú que va a la màquina. I sempre es troba amb el mateix: algú, amb cara de fastiguejat, que li pregunta si en té per molt. Entenc que algú que ha fet el camí fins a la màquina de cafè, quan arriba i veu que no pot treure cafè de la màquina es mosquegi. Però, no sé, ha de ser bastant dur per al pobre noi, que tothom et miri amb mala cara, que ningú et vulgui veure per allà. Sí, ja ho sé, estic dramatitzant, però quan has repetit com 10 o 12 vegades que en tens per una estona i veus les cares de la gent que ve a buscar el cafè, al final ha de tocar la moral, per més que diguis que passaràs del que et diuen.

Sempre acabo primer jo amb el dinar que ell amb la màquina. Marxo i li dic adéu, en català. Ell em contesta també adéu en català. El primer dia es va sorprendre molt quan li vaig dir adéu a l'hora de marxar, cosa que em fa pensar que potser la resta de la gent no és massa simpàtica (o hauria de dir educada?) Si dues persones estan en una sala i quan una ha entrat ha dit hola, diria que el més normal és que quan una de les dues surti digui adéu. O potser el que el va sorprendre va ser que algú li dirigís la paraula i no fos per dir-li si en té per molt.

Ja ho dic jo, al final encara ens acabarem fent amics, el noi de la màquina de cafè i jo.

10 comentaris:

Anonymous ha dit...

hola Extranya! potser et sembla raro que et pregunti aixo...però m'agradaria saber quin signe ets. No per res, és simple curiositat... M'agrada endevinar el signe de la gent, i el teu el puc intuir, i m'agradaria saber si vaig errada o no :P
Apa, un muak!

estranya ha dit...

El meu signe el pots intuir? Doncs digues-me quin signe creus que sóc i ja et diré jo si és veritat (et prometo que si l'endevines a la primera et diré que sí). I sinó, sempre em pots enviar un mail :-)

De totes formes, jo no crec que en els horòscops.

solarist76 ha dit...

Bona apreciació la coincidència en l'espai i en el temps... :-).
Ja ens tindràs informats respecte al teu signe hehehe

pere ha dit...

Sense comentaris (perquè t'hauria de recordar la teva mania de no parlar quan cal, i això seria massa reiteratiu i et cansaria). Només dir-te que fas un molt bon retrat de la situació.

Berenguer ha dit...

Jo tampoc crec en els horòscops, però m'agrada endevinar coses(sempre que sigui un joc i no sigui res que l'altre vol amagar)... per tant ... ... ... ... aries?

a veure què et sembla això: algún dia podries provar de dinar més a poc a poc i quan el noi hagi acabat de netejar la màquina de café, t'hi acostes i el convides a un. Estic segur que ell porta temps treballant en això i encara mai ningú l'ha convidat a beure'n un... passa sempre, és allò de: "en casa de herrero, cuchillo de palo"

imma ha dit...

ei estranyeta!!! m'agrada llegir-te és molt entretinguut!!
ostres, jo he hagut de dinar sola durant tooot l'estiu!! per sort, només tenia 20 minutets... i no tenia mass temps per avorrir-me, però recordo que durant un parell de setmanes, hi havia el tècnic electricista remenant coses per allà la sala de menjar (que també fa de sala de llums, traster...) i a vegades li deia alguna coseta per no avorrir-me tant... quan va marxar i només venia de matins abans d'obrir el museu em vaig sentir així com enyorada i sola...
benu maca....
nus veiem!!!!

estranya ha dit...

Sí, és clar, solarist, si coincidíssim en l'espai i no en el temps, no en podria parlar perquè no l'hauria vist mai. I el mateix si coincidíssim en el temps i no en l'espai (no sé com, però és igual).

Pel que fa al signe, diria que ja m'ho havies preguntat algun cop, això. Amb aquells comentaris d'haloscan que es van anar esborrant. I, com (gairebé) sempre, la vas encertar.

Pere, quan hauria de parlar? Quan apareix el noi de la màquina de cafè? Quan apareix qui havia de dinar amb mi? En tots dos casos? Al de la màquina de cafè tampoc sabria què dir-li. I a qui s'ha descuidat/el que sigui de venir a dinar... doncs se'm fa bastant difícil dir alguna cosa.

Ai, Berenguer, esperaré a veure si l'anònima diu quin signe creu que sóc i perquè. Llavors et contestaré si sí o si no. Hi ha 1/12 de possibilitats d'endevinar-ho. Són poques. A més, em sembla que jo tampoc tinc el caràcter que representa que ha de tenir la gent del meu signe. O potser sí, vés a saber.

Això de convidar-lo a cafè... no ho sé, m'ho pensaré. Però si ja es va espantar quan li vaig dir adéu, no sé pas.

Sí, imma, a això em referia. Si hi ha algú per allà que va treballant, doncs mira, et distreu i t'alegra l'hora de dinar.

pere ha dit...

Uf, estranya, em pensava que no sortiria el que vaig escriure entre parèntesis.

estranya ha dit...

I per què no hauria de sortir, el que vas escriure entre parèntesis?

pere ha dit...

És una petita broma. Tenia ganes d'escriure el que pensava, però ja t'havia dit alguna altra vegada coses semblant i ja sabia, aproximadament, el que em respondries i que insistir era fer-me pesat, però no vaig poder resistir-me. Ho vaig escriure entre paràntesis perquè no en fessis cas, perquè l'important per mi aquesta vegada, evidentment, és el que hi ha fora dels parèntesis.