Oblidar

Avui he entrat per última vegada a una pàgina que prefereixo oblidar. Jo faré la meva vida, i aquesta persona que faci el que vulgui. Tot i així, avui, en entrar, he trobat un post de fa temps, que parlava de les orenetes. He de reconèixer que llegir el post m'ha fet somriure. Malgrat el que aquesta persona pensi, no era un post ni trist ni enfadat, era un post com d'esperança. Almenys així ho veig ara. Bé, de fet crec que allò que vaig escriure en aquell moment era més un miratge que res més, però encara em continuo preguntant si era un miratge o no ho era. Però pel que fa a mi, aquella pàgina resta oblidada a la meva memòria i no hi tornaré a entrar més.

Però no és la única cosa que vull oblidar. Quan l'Anna llegeixi això, segur que li entraran ganes de matar-me. Avui ha estat una bona estona convencent-me que no era una bona idea. Com a mostra, un tros de conversa de messenger:

Estranya: per què no? hi ha mil raons per oblidar-se'n
Anna: i raons per no oblidar-se'n
Estranya: per cada raó que em diguis per no oblidar-se'n, jo en puc trobar una per oblidar-se'n
Anna: i vice-versa
Estranya: n'hi ha moltes més per oblidar-se'n que per no fer-ho
Anna: ja veuríem...

He de reconéixer, en favor de l'Anna, que m'ha tirat per terra totes les raons que li he donat, excepte la última. I, coneixent-la, segur que té alguna cosa per tirar-me per terra també la última raó que li he donat, però deu estar treballant, que és el que hauria d'estar fent jo ara.

De fet, però és millor per la meva salut mental que me n'oblidi. Ja fa unes setmanes que em vinc dient que me n'he d'oblidar, però la cosa no és tan fàcil. Sé que com més aviat me n'oblidi, serà millor per mi. Però el meu cap no deixa oblidar-me'n. Bé, el meu cap no és l'únic que no em deixa oblidar-me'n. Ja ho dic jo, que la psicologia no és la meva especialitat. Aquesta persona tan pot aparèixer un dia i només contestar al que li pregunto (molt educadament, això sí) i acabant la conversa el més ràpid possible, com pot aparèixer un altre dia, preocupant-se per mi. Quan ve un dels primers dies, llavors sóc conscient que me n'he d'oblidar. I quan ja gairebé ho aconsegueixo, llavors ve un dels segons dies.

I tot això, en realitat no va enlloc. Així que suposo que me n'he d'oblidar. Bé, sense el suposo: me n'he d'oblidar. Mica a mica, passet a passet.

De qui no em vull oblidar és d'ells. Ells segur que es recorden de mi i em fan companyia, encara que, com jo, no siguin gaire xerraires.