La trucada

Tot està en silenci. Sempre està en silenci.

Acabo de tornar de veure un company. Les seves últimes paraules han sigut: "Moltes gràcies, ja et tornaré el favor". Quan he sentit les paraules, m'ha vingut al cap l'últim cop que li vaig fer un favor d'aquest tipus, i llavors m'he recordat que no me'l va tornar. Probablement ja ni se'n recordi. I no és cap retret: al cap i a la fi, jo tampoc me'n recordava fins que m'ha dit les paraules. De fet, tampoc m'importa. Avui per tu, i demà per mi. I jo no sé dir mai que no. Així que...

De cop, sento una música. Em costa una estona adonar-me de què és. Efectivament, és el meu mòbil. És normal que no relacionés la música amb el meu mòbil: el meu mòbil té dues músiques, una que sona quan truca algú a qui tinc a l'agenda (un cop cada 3 o 4 setmanes) i una altra que sona quan truca algú a qui no tinc a l'agenda (dos o tres cops a l'any, i encara segur que n'hi poso de més).

Un cop m'adono que la música és el meu mòbil, miro la pantalla i veig un número de Barcelona. Dubto si agafar-lo o no. Segur que és algú que s'ha equivocat. Però l'agafo, no fos cas que fos alguna cosa important.

Contesto i demanen per mi. Bé, almenys no s'han equivocat. Em diu qui és. Se m'escapa un somriure. Em fa molta gràcia, perquè aquesta persona sempre truca, dient qui és, i parlant-me com si ens coneguessim de tota la vida, i jo no sé quina cara fa! És probable que l'hagi vist algun dia i fins i tot que hagi parlat amb ell, però si ha passat això, no he relacionat a la persona amb el nom. De fet, suposo que el dia que me'l trobi cara a cara (si és que me'l trobo algun dia) riuré (o no, perquè suposo que acabaré ficant la pota, com sempre). En fi, si algun dia me'l trobo, haurem de fer servir la tàctica del tonto despistat o quedaré bastant malament.

Així doncs, em diu qui és. Almenys pel nom que em diu sé d'on truca. Em tornen a convidar uns dies a un hotel d'aquells que tenen moltes estrelles, amb tot pagat. El problema és que són dies laborables.

El primer que penso és que li he de dir que no, que ja tinc prou feina. Però llavors penso que què coi, si em conviden... No, de fet, el que penso és que perfecte, que m'encantaria anar-hi i que hauré de fer els possibles per anar-hi. Acte seguit penso que potser no hi hauria d'anar. Qui sigui que hi anés en comptes meu ho faria millor que jo, així que, millor no anar-hi. A part, hi ha el tema de la feina.

Finalment, decideixo anar-hi. Ja he dit que sí. Però no he dit que sí a tot. De moment, la idea és que jo aniré a treballar i, com que em queda relativament a prop de casa, me n'aniré després a fer el que he de fer. De totes formes, què faria jo tot el matí a l'hotel? Si fos en algun lloc lluny de casa, encara podria fer turisme, però tan a prop de casa... tan a prop de casa, no em fa massa gràcia anar a fer turisme. Què faig, de guia de la resta de la gent i els ensenyo Girona? Porto el cotxe i anem a donar un volt? Ai, no ho sé.

Així, al final, la trucada era important. De fet, era més important que el que deixa veure el post. Almenys, és important per mi. Però també és important per altres temes que no venen al cas. O, com a mínim, que no tinc ganes d'explicar. Per tant, ja està decidit: hi aniré. Encara no sé si li demanaré al company que em torni el favor i em quedaré a l'hotel o si aniré a treballar i llavors m'escaparé per anar allà a les tardes. Encara he de solucionar dues o tres cosetes. Però ara ja he dit que sí. Ja no em puc fer enrere.