dijous, 22 de setembre de 2005

Val més...

Val més que me'n vagi a dormir. La tarda de jugar amb la nena m'ha fet oblidar una mica la febre i tot plegat. Però m'ha deixat ben cansada. I estic farta d'estornudar, de mocar-me,... Segur que en dos dies tinc el nas tan vermell que ja no podré ni mocar-me. I aquesta nit segur que em desperto delirant, amb malsons estranys. Només recordo el que somio quan tinc febre, i la veritat, preferiria més no recordar-me'n. Però ja sé que avui no podré dormir, ni tan sols a sota de la meva manta. Per això em fa tanta mandra anar a dormir. Sé que una hora més tard d'anar a dormir em despertaré marejada, amb la sensació d'estar cansada, amb els ulls com plats, i seré incapaç de tornar a dormir. Em farà mal el cap. I això si no he tingut cap malson. Avui he somiat que una persona de la meva família en matava una altra. Què somiaré aquesta nit?

D'altra banda estic aquí, davant de l'ordenador. Fins avui he tingut uns dies molt estressants. Avui la cosa ha estat més calmada. I ja està, ja he tornat a pensar en el que no hauria de pensar. Ja torno a estar trista. La nena m'ha fet alegrar, però ara... M'agradava sentir l'opinió d'algú, però sé que no la tornaré a sentir. Almenys, dubto que en torni a sentir una opinió sincera. Suposo que no és just i que jo també hauria de parlar clar. Però... bé, no m'atreveixo. Ho podria escriure, que sembla més fàcil (almenys per mi) però tampoc no m'atreveixo. Sí, sóc una cagada. Però què hi farem!

M'agradaria poder-me passar la vida com aquesta tarda, estirada a sobre la gespa, mirant el cel clar, mentre la nena reia saltant per sobre meu o menjant-se el "patote". O poder bufar i bufar aquelles flors que no sé com es diuen. Sense demanar desitjos, és clar, que això no són més que tonteries. O corrent a darrere la nena dient-li que no els desfés amb la mà, i fent veure que m'enfadava cada cop que en comptes de bufar, ho treia amb la mà. O saltant i saltant, durant mitja hora seguida, d'un escaló al terra, tornar a pujar, tornar a saltar, tornar a pujar, tornar a saltar... M'agradaria poder estar tota la vida així i no pensar en aquelles coses que em fan entristir.

Quan estic amb aquests nens petits, mai tinc problemes d'autoconfiança. Vaig, els explico contes, els faig riure, els faig jugar. I, no sé per què, sé que estan bé amb mi, que els agrada jugar amb mi, que els agrada que els faci de cangur (sense cobrar, però cangur al cap i a la fi). Per què, llavors, quan estic amb d'altra gent sempre penso que acabaran fugint? Bé, l'experiència hi diu molt, però potser, si no tingués tan poca autoconfiança no ficaria tant la pota.

En fi, és igual. Val més que me'n vagi a dormir, que avui ja he escrit tres posts i ja començo a delirar, fins i tot abans d'anar-me'n a dormir.

2 comentaris:

Myrddin ha dit...

Perquè no t'atreveixes? Fa massa vergonya explicar-ho, no?

Pel que fa a la flor, crec que se'n diu dent de lleó.

estranya ha dit...

Gràcies per això de la dent de lleó. A veure si un altre dia ho recordo.

Que per què no m'atreveixo? Buf! Em sembla que ni jo ho sé. Vergonya? Normalment sí que en tinc molta, però en aquest cas no és la vergonya el que em frena. En fi, és igual.