Fred

Ja ha començat a fer fred. Bé, de fet no ha començat a fer fred com a l'hivern, però sí que ha començat a fer suficient fred com perquè no pugui anar amb una samarreta sense mànigues o una samarreta màniga curta.

M'encanta que faci fred. Si no fos perquè quan m'aixeco al matí encara és negra nit, no tindria cap problema a que tot l'any fos hivern. Encara faré un pensament i emigraré a Finlàndia. El problema és que allà la falta de llum natural a l'hivern ha de tornar mig boja a la gent. Però bé, de fet, no crec que torni més boja a la gent que la tramuntana que bufa pel nord de Catalunya. Ara, no sé per què, m'acabo de recordar d'un treball sobre els suïcidis que vaig fer fa uns anys (5 anys? Això l'Anna ho deu saber). Ara no recordo què vam acabar deduint. Vam estar buscant els dies de Sol que hi havia en mitjana a cada país, per saber si la pluja era determinant en els suïcidis, però no ens en vam sortir. No sé si al final vam intentar posar-hi les hores de sol. Crec que hi vam posar les latituds dels països, però no ho recordo (ai, aquesta memòria!) Però me'n vaig de tema, com sempre. Hi ha algú que em pugui fer callar (almenys quan escric)?

A Finlàndia hi estaria bé, aquests dies. Almenys m'estalviaria les preguntes de la gent, sobre per què estic tan blanca. No entenc per què m'ho pregunten any rera any quan ja saben que quan acaba l'estiu jo continuo essent tan blanca com quan va començar. Perquè a mi, si em toca el sol, em quedo com una gamba noruega, i quan se'n va el color vermell, torno a quedar tan blanca com al principi. És la pell que m'ha tocat d'herència. Tota la família del meu pare és igual. El que passa és que la gent ja no es fica amb ells, perquè ells, a part de tenir la pell blanca, tenen o els ulls clars o els cabells clars. I aleshores el color de la pell ja va en consonància amb tota la resta. Però jo tinc el color dels ulls i els cabells de la família de ma mare. Em sembla que és l'únic que tinc de la família de ma mare. I ells són tots foscos de pell, de cabells i d'ulls. I, és clar, si sóc fosca de cabells i d'ulls, doncs és estrany que sigui tan blanca de pell. Però ja me'n torno a anar de tema.

De totes formes, m'he hagut de posar una samarreta de màniga curta. És que la roba d'hivern està mig perduda a darrere l'armari i m'ha fet mandra anar-la buscar. Bé, de fet no m'ha fet mandra, el que m'ha fet és pànic. Allà al juny, quan vaig marxar dues setmanes fora, em vaig engreixar uns 4 kilos. Sí, la fabulosa herència de la família del meu pare és una pell blanca com la neu i un metabolisme baix. Bé, segons els meus tiets, tinc el sarcasme del meu avi, però això no sé si és bo o dolent (com la pell blanca i el metabolisme, perquè en cas de guerra, ja dic jo que no passaré gana i tindré reserves per viure temps i temps, que la gent que menja i menja i no s'engreixa ho passaran fatal). En fi, que quan menjo el que mengen les persones normals, m'inflo de mala manera. I estic parlant com si normalment estigués prima, cosa que no és del tot exacta. Doncs això, que ha passat l'estiu i els kilos que vaig guanyar allà m'estimen tant que s'han quedat amb mi. I, és clar, ara em fa pànic aquella roba que hi ha a l'armari. Més que la roba em fa pànic veure que no em vagi bé i que hagi d'anar a comprar-ne més. Perquè no m'agrada gens anar a comprar roba. Però gens ni mica. Quan sento a ma mare dient: "Hauríem d'anar a comprar" ja m'entren tots els mals. És clar que em sembla que no me'n puc lliurar. I he de fer una cosa pitjor que anar a comprar roba: anar a comprar sabates! L'hivern passat jo només tenia unes sabates i com que sempre portava les mateixes, i no camino poc, es van quedar fetes caldo. Quan va començar a fer calor, estaven tan matxacades que vaig agafar les (úniques) sabates d'estiu que tenia i em vaig oblidar d'anar-ne a comprar de noves. I ara... bé, ara hauré d'anar a comprar. Jo és que quan sento queixar-se a la gent del nombre de parells de sabates que tenen les dones, m'agafen ganes de riure. Potser alguna dona amb moltes sabates me'n vol deixar algunes i així no hauré d'anar a comprar? :-)

Així doncs, he acabat agafant una jaqueta de xandal que m'he trobat. La jaqueta m'ha fet pensar en l'erakkia, perquè la cremallera va del revés. Cada cop que me la poso tinc problemes per cordar-me-la. I és que la jaqueta en qüestió va ser un regal d'algú que se les dóna de molt espavilada, però que en realitat no s'entera de la pel.lícula. La jaqueta està feta per esquerrans (erakkia, la jaqueta és del Decatlon, potser en trobes alguna que t'agradi). El problema, bàsicament, està a que jo no sóc esquerrana. Que vaja, la jaqueta me la cordo igualment, però cada cop que me la poso, penso en els esquerrans.

Avui, a més, he posat una manta al llit (m'és igual si algú em diu exagerada). Durant el dia no tinc massa problemes, però de nit m'agrada dormir amb molta roba a sobre. Dormo millor. Quan era petita, ma mare a vegades em deia que algun dia em posaria rocs a sobre, perquè mai tenia prou mantes. Però és que aquella sensació de tenir tanta roba a sobre, amb tanta escalfor, mentre a fora fa fred, és gairebé inigualable.

I ara, canviant de tema completament, l'altre dia vaig descubrir el buscador de blogs del google. Bé, jo no el vaig descobrir a ell: ell em va trobar a mi. Algú va buscar per... bé, això ja és un tòpic d'aquest blog. I sé que si torno a posar la paraula encara hi haurà més gent que em trobarà buscant el mateix, però al final fa gràcia i tot. Perquè un dia, jo amb tota la innocència del món, explico les meves peripècies a l'hora de comprar sostens (encara m'agrada menys anar-ne a comprar que anar a comprar sabates, que ja és dir!) i resulta que comencen a arribar visites i visites procedents del google que busquen per "sostens". O un dia em dedico a explicar el que porto a sobre (altre cop innocentment) i m'arriben un munt de visites buscant per... bé, és igual. De totes formes, com em deia l'imma ahir per messenger, un pervertit s'avorriria al meu blog. Així que tots aquells que veniu buscant per calces i sostens, doncs benvinguts i no us avorriu massa :-)