El noi de la màquina de cafè

Per raons que no venen al cas, he de dinar sola cada dia. Això, unit a la falta de gana que tinc últimament, fa que l'hora de dinar no sigui el millor moment del dia. Arribo, obro la meva fiambrera, menjo el que hi ha, sola, en silenci, i me'n vaig. El meu rècord està en 5 minuts. Sé que no hauria de menjar tan ràpid, però és avorrit, no tinc amb què entretenir-me, i acabo de seguida. Tampoc és que mengi gaire. Així que de seguida acabo. Normalment hi estic uns 10 minuts. Se m'ha passat pel cap dinar algun dia al despatx, de totes formes, trigo més a anar a on he de dinar i a tornar que a dinar. Bé, ja torno a exagerar, però tampoc em ve de gaire.

Hi ha dies com avui, que algú em diu que vindrà a dinar amb mi. Aleshores m'alegro i espero el moment de dinar. Després de passar-me un matí sense parlar gairebé amb ningú i esperar una tarda no gaire més prometedora amb la companyia, poder dinar amb algú produeix una alegria. Una alegria? Seria una alegria si al final dinés amb algú. El problema és que qui em diu que dinarà amb mi, llavors o se'n descuida, o tenia altres coses a fer, o es trobava malament, o... I, sincerament, prefereixo que no em diguin que vindran a dinar amb mi i que jo ja em faci a la idea de que dinaré sola, que no pas que em faci il.lusions i llavors hagi de dinar sola, com cada dia. Perquè si ja tinc clar que dinaré sola, doncs hi vaig i m'avorreixo més o menys, però si pensava tenir companyia i llavors em deixen plantada, és més dur posar-me a dinar allà sola. No ho entenc, si ja està clar que al final la companyia no vindrà, per què em diu que vindrà? Perquè, francament, no és ni el primer cop, ni el segon, ni el tercer... I jo, que sóc com sóc, quan veig aparèixer a qui havia de dinar amb mi, en comptes de fer-li algun comentari, m'ho callo. Només em diuen alguna cosa si per alguna casualitat del destí es recorden que havien quedat amb mi per dinar.

I què hi pinta aquí el noi de la màquina de cafè? Doncs que els seus horaris són similars als meus. Bé, no són similars als meus, sinó que coincideixen en el temps i l'espai. El temps és la meva hora de dinar. L'espai és la sala on dino, que també és la sala on hi ha la màquina del cafè.

Deu tenir entre 30 i 35 anys. És immigrant, però que ningú em faci dir d'on és, perquè no en tinc ni idea. Sé que és immigrant perquè no parla el català, i el castellà gairebé no el parla, li costa bastant. Arriba i sempre em diu: "Hola, buen provecho", que és pràcticament la segona o la tercera conversa més llarga de tot el dia. I fa companyia. La diferència entre dinar sola, en silenci, sense res amb què entretenir-se i que hi hagi el noi de la màquina de cafè, és bastant gran. Des d'on estic asseguda normalment, m'hauria de girar per veure'l. M'estic plantejant emigrar a l'altra punta de la taula, des d'on no veuré la porta, però veuré la màquina de cafè. Almenys, quan hi és ell, em passo el dinar sentint la fressa que fa mentre omple i neteja la màquina. Que sí, no és massa cosa, però és alguna cosa. I fa companyia. A vegades he pensat a baixar a dinar amb la radio, però ja vaig tot el dia amb la radio, i mai m'acabo de decidir. De totes formes, ara ja tinc qui em fa companyia a l'hora de dinar, encara que només sigui algú que fa la seva feina, i que només em diu "Hola, buen provecho".

La seva feina no és massa agradable. Ell arriba i comença a netejar la màquina. De tant en tant, apareix algú que va a la màquina. I sempre es troba amb el mateix: algú, amb cara de fastiguejat, que li pregunta si en té per molt. Entenc que algú que ha fet el camí fins a la màquina de cafè, quan arriba i veu que no pot treure cafè de la màquina es mosquegi. Però, no sé, ha de ser bastant dur per al pobre noi, que tothom et miri amb mala cara, que ningú et vulgui veure per allà. Sí, ja ho sé, estic dramatitzant, però quan has repetit com 10 o 12 vegades que en tens per una estona i veus les cares de la gent que ve a buscar el cafè, al final ha de tocar la moral, per més que diguis que passaràs del que et diuen.

Sempre acabo primer jo amb el dinar que ell amb la màquina. Marxo i li dic adéu, en català. Ell em contesta també adéu en català. El primer dia es va sorprendre molt quan li vaig dir adéu a l'hora de marxar, cosa que em fa pensar que potser la resta de la gent no és massa simpàtica (o hauria de dir educada?) Si dues persones estan en una sala i quan una ha entrat ha dit hola, diria que el més normal és que quan una de les dues surti digui adéu. O potser el que el va sorprendre va ser que algú li dirigís la paraula i no fos per dir-li si en té per molt.

Ja ho dic jo, al final encara ens acabarem fent amics, el noi de la màquina de cafè i jo.