De fet, no és cap problema. Només seria un problema si jo cregués que és un problema. Però a mi ja m'està bé així. I si a mi ja m'està bé així, doncs per mi no és cap problema.
Fins ara, la societat m'havia fet creure que era un problema. Sí, d'acord, no és el que fa la gent "normal". Però, què és el que s'entèn per normal? Qui diu que una cosa és normal o rara? I si tots ens posessim a fer coses rares, llavors les coses rares serien normals i les normals serien rares? Qui em diu que en un univers paral.lel, això que la nostra societat creu que és un problema no és el normal i el que aquí fa la gent que tots creiem que és normal, allà és un problema?
Bé, de fet no és la societat en sí. M'he trobat amb alguna persona que se m'ha mirat amb els ulls ben oberts i ha començat a tractar el tema com si fos un problema. Però, per què hauria de ser un problema? Per mi no ho és, almenys ara. Sí, d'acord, sóc conscient d'haver-ne parlat amb algú i, quan aquesta persona ho ha trobat un problema, al final jo m'he acabat sentint malament i pensant que sóc rara, que això és un problema. Però ara veig que no. Ni és un problema, ni hi vull posar solució. Almenys de moment. De fet, no em preocupa. És una més de les meves característiques, i a qui ho trobi un problema, doncs que s'hi posi fulles.
Perquè tots tenim coses que no són del tot normals. Si tots fossim completament normals (sigui el que sigui el que això signifiqui) la vida seria molt avorrida. I això que la societat creu que és un problema i que jo (ara) crec que no ho és, forma tanta part de mi com tota la resta. Com totes les altres coses que entren dins la normalitat, però també com totes les altres coses que no entren dins la normalitat. I és tot un pack. Si algú creu que alguna d'aquestes coses és un problema, doncs molt bé, perfecte, que ho segueixi creient i que busqui algú altre que no tingui aquest problema. Total, ja no em vindrà d'aquí.
Almenys, ara crec que això meu no és un problema. No és una cosa a la que s'hagi de posar solució perquè la socitat així ho creu. Si jo estic bé així, doncs això és tot el que hi ha. No tinc ganes de solucionar el meu "problema", que en realitat no és cap problema.
diumenge, 4 de setembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
8 comentaris:
Si no es un problema potser es una virtut!! A vegades la societat fa veure a la gent que les seves virtuts son problemes. A mes si no es un problema no cal pensar-hi mes ;-)
Una virtut? Bé, tampoc cal passar-nos... Però ara que ho dius, potser sí que algú es pot pensar que és una virtut.
Aviam... jo m'he perdut amb el problema que no és problema però si que és un problema per molta gent però ja no serà mai més un problema per a l'estranya però si que és un problema que, de fet, no és cap problema...
Deixa't estar d'hòsties i passa del que't diguin, la gent xerra massa i pensa poc o sigui que mentre tu estiguis bé amb tu mateixa tot el demés és sobrer.
Si jo conegués el problema, segurament estaría d'acord amb tu que no és cap problema (i probablement jo també el tinc), estranya pensa sempre que com més únic te creus que ets en una d'aquestes coses, més gent hi ha que ho fa (o no ;).
Sí Berenguer, sóc conscient que això del problema que no és un problema és una mica embolicat. Però és que no volia (i no vull) dir quin és aquest problema.
Però no, tu no tens el meu problema. O almenys això en trec de llegir el teu blog. Tot i així, tens raó, segur que hi ha més gent amb el meu "problema" (que ja està oblidat, no és cap problema).
Sigui o no un problema, els que tenim una raresa som mes normals del que ens pensem. Tot i que no sigui necessari es reconfortant trobar gent amb el mateix "problema" que tu.
Saps? fins i tot diria que es una mica decebedor ja que ens fa menys unics... ;-)
si creus que no es un problema, doncs no ho sés. Si qui sigui ho creu, que mira tu, s'aguanti. Al cap i a la fi, hi ha tantes realitats com punts de vista.
Ostres, quin embolic amb tant problema-que-no-és-problema-però-que-per-mi-sí-que-ho-és...uf...no hi he entés ni un borrall.
però si ´ls clàssics serveixen d'alguna cosa és per treurel's del calaix dies com aquest:
si té solució, perquè t'amoïnes?
si no en té...perquè t'amoïnes?
petons
Quina raresa, solarist? I has trobat algú amb la mateixa raresa? Bé, jo de fet conec una persona amb el mateix "problema" que jo. Però només una...
Gràcies, erakkia. Això mateix volia dir, que qui cregui que és un problema, doncs que s'hi posi fulles.
Gràcies a tu també, elquemaietvaigdir. Sí, aquest clàssic es pot aplicar perfectament al meu "problema".
Publica un comentari a l'entrada