El meu cap està oficialment bloquejat. Sí, sí, bloquejat de veritat. Ell vol pensar, però una espessa capa (o alguna altra cosa que no reconeix) li impedeix de pensar. Simplement, no hi ha comunicació entre una part del cervell i l'altra o... jo què sé. Amb el cap bloquejat tampoc puc trobar respostes.
El meu cap em diu que està cansat. Que demà, abans de 8 hores, ja ha de ser a la feina, preparat per treure fum. I que si no dormo, no podrà.
El meu cap avui ha treballat massa hores, i ara em diu que prou. És incapaç de donar una resposta coherent a cap pregunta. O potser sí? És incapaç de dir dues paraules seguides amb sentit.
Però... d'una banda el meu cap em diu que prou, que deixi de pensar. Però de l'altra, el meu cap em demana que em posi a fer una feina que he de fer (cosa completament descartada avui) o que pensi en un determinat tema. Penso (pensa) massa, ja ho sé. Però és que no ho pot evitar. I, malgrat estar bloquejat, ell itenta pensar en una cosa de la que sap que no trobaria la solució ni acabat d'aixecar al matí (alguns veiem les coses més clares i podem pensar més al matí que als vespres, encara que per una gran part de la humanitat no sigui així).
El meu cap em diu que, com a mínim, li doni de menjar. Però sé que serà impossible. Si estic massa cansada, no tinc gana. I encara que senti que he de menjar, sóc incapaç. I avui, per seguir la tradició, ja m'he tornat a descuidar de menjar. Buf! És que em concentro en alguna cosa i la resta de coses s'esvaeixen. I el més fàcil és oblidar-se de menjar. Llavors estic de mala lluna. Em canso més. Em bloquejo. Tartamudejo. Vaja, que m'arriba menys sang al cervell que la que hi arriba normalment, que en el meu cas sol ser menys de la que hi hauria d'arribar.
El meu cap acaba de veure la data en algun lloc. 12 de setembre. Només és 12 de setembre? Sembla haver passat una eternitat des d'ahir.
El meu cap ara voldria un got de llet amb Cola-cao (o Nesquick, tant li fa). Però no pot, perquè a casa hi ha llet, però no Cola-cao ni Nesquick (s'escriu així?)
El meu cap se'n va a dormir. Demà li esperen... buf, massa hores de feina. Sortirà de casa d'aquí a menys de 7 hores i no tornarà fins d'aquí a més de 24.
dilluns, 12 de setembre del 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatge gentilesa de la
4 comentaris:
Per un moment, llegia que el teu "cap" era el teu "cap", això és, un hipotètic "jefe" com si diguessim. I el post, en aquestes circunstàncies, resultava especialment curiós.
Coses de la polisèmia.
El teu cap necessita repós, sense dubte. I menjar!!!!
jo li diría al teu cap que deixes d'intetnar pensar una estona. Descansar una mica, deixar les neurones en el buit (o gaudint d'un got de llet amb colacao) . A vegades va bé descansar unes hores, per tornar-hi amb el cap més fresc. Poser t'ho aurà dit molta gent, però es el que crec.
Ostres, dersu, t'ho deus haver passat bé llegint el post com si el meu cap fos el meu "jefe". Vist així fins i tot m'ha fet riure a mi (bé, tampoc em costa massa).
Sí, Esteve, necessita repós. I de menjar ja menjo. I, de fet, també tinc força reserves, així que tampoc hi ha problema.
Sí, erakkia, jo també ho crec. Però és que el meu cap es passa el dia pesant xuminades.
Publica un comentari a l'entrada