Cel·lebració

No ho he entés mai. I em sembla que no ho entendré mai. No fa massa dies ja us vaig explicar que, de petita, els meus pares mai em van voler fer molts regals, i mai em van voler regalar coses cares. Bé, això de que "no volien" potser ho hauria de canviar per "no podien". Tots dos venien de famílies més aviat nombroses i cap d'ells tenia un duro. I, és clar, no tenien diners per fer-me molts de regals.

Em van educar d'aquesta manera. Per mi, un regal sempre ha sigut una petita cosa, que algú es recordi de tu i que et faci un petit regal. No fa falta gastar-se massa diners. No fa falta comprar la cosa més cara de tota la botiga. Simplement, una petita cosa. Jo sóc feliç amb un llibre (comprat amb una mica de criteri), un roser (si és groc, és clar :-) ), un anell d'aquests que venen per les paradetes que costen entre 5 i 10 euros, un cirerer que supleixi el que es va morir aquest hivern per culpa del fred... Res que faci trontollar l'economia familiar de ningú.

Però cada cop, quan ve aquesta època, em faig la mateixa reflexió. Sí, avui (o ahir, o un dia de fa poquet) ha sigut o el meu aniversari o el meu sant. O sigui, que o acabo de complir anys o em dic Petronil.la, Gertrudis, Sílvia, Teodora, Ferrana, Ausònia, Joana d'Arc o Teodossia (per posar alguns dels noms que m'han fet més gràcia dels sants dels últims dos dies). És igual. Sigui el que sigui.

Aquest any, ha tocat una tele. Una tele! A mi!!! A una persona que només es mira les notícies del matí mentre esmorza, les notícies del migdia mentre dina, algun concurs quan no té res millor a fer, i alguna peli del plus (les altres no es poden ni mirar, amb tant d'anunci). A més, és una tele petita, amb la que no em puc mirar les pelis... I els deu haver costat un ull de la cara. No vull. No vull que em regalin coses cares. Cada any acabem discutin pel mateix. Amb el meu pare no hi puc parlar (és tan tossut com jo, tot i que potser hauria de dir que jo ho sóc tant com ell). I llavors li dic a ma mare. Més que un regal, em fan sentir culpable, quan em regalen coses d'aquestes. I em fan fer cara de pòker. Llavors em venen preguntant que si m'ha agradat. I sempre acabem discutint. Sembla mentida que encara no ho hagin entès.

Aquests dies, a més, em fan entristir per altres coses. La gent que ve a felicitar-te. Gent que ni tan sols es parla amb tu (estem parlant de familiars) i que venen amb cara hipòcrita a felicitar-te. I et porten alguna cosa que ells ja saben que no t'agradarà (o, almenys, sembla que ho fan expressament, perquè cada any compren una cosa més lluny del que a mi m'agrada). Almenys aquests no arriben a gastar-s'hi 5 euros, cosa que és d'agrair.

I les trucades. Gent amb la que parles 4 cops l'any i prou (el teu aniversari, el teu sant, el seu aniversari i el seu sant). Les converses no tenen pèrdua:
- Hola
- Hola. Felicitats.
- Gràcies.
Silenci.
- Va tot bé?
- Sí, i a tu?
- Sí.
- Encara treballes allà?
- No. Fa 4 anys que ho vaig deixar, ara estic en un altre lloc.
- Ah!
- Sortiràs avui, per cel.lebrar-ho?
- No.
- No? Per què?
Cagum coi! Per què em preguntes que per què? Doncs perquè no tinc ganes de sortir, perquè demà treballo, i perquè no acostumo a fer-ho. Amb la de vegades que t'ho he explicat!
- Ja ho faré algun altre dia.
- Vale. Adéu.
- Adéu.

I això fins a 10 o 12 vegades...

En fi, demà suposo que no serà un dia tan dur!