Convidats

No hi ha res que em posi més nerviosa que tenir convidats a casa. Quan tinc convidats a casa és millor no tractar amb mi, a no ser que es vulgui rebre algun comentari desagradable.

I és que a casa els convidats es presenten sense avisar. Sents el telèfon. L'agafes. I et pregunten: "Hola, qué tal?" I els contestes: "Yo bien, y tu?" I llavors t'ho deixen anar: "Muy bien. Estoy de vacaciones. Y voy a ir para allá. Llego mañana por la mañana". I jo sempre em pregunto com coi s'ho fan per tenir tantes vacances i tants cops l'any. També em pregunto si no tenen una mica de planificació, carai! Perquè sempre avisen un o dos dies abans (una setmana abans ja seria un miracle).

Així que t'omples de paciència i comences a pensar com serà la teva vida la pròxima setmana (amb una mica de sort) o les pròximes setmanes.

T'aixeques al matí. A l'hora de sempre. I et penses que el convidat no s'aixecarà a aquella hora, perquè és massa aviat i està de vacances. Però t'equivoques. Aquella persona que quan treballa s'aixeca a les 8 del matí per entrar a treballar a 2/4 de 9, quan està de vacances s'aixeca a les 6, "porque como estás fuera todo el día, así te veo". I fa una il.lusió... Perquè la gent, normalment, als matins tenim les coses totes cronometrades. I tenir una persona que ve a esmorzar amb tu i que, en comptes d'esmorzar, se't queda observant com si fossis una obra d'art o alguna cosa semblant, amb aquella mirada fixa, sense ni parpallejar, ja et fot dels nervis.

Acabes d'esmorzar i xoques amb ta mare. Ta mare veu la porta del lavabo oberta i et comença a fer una bronca de les que fan història (com si no anessis ja prou tard després de preparar-li l'esmorzar al convidat i d'aguantar la seva mirada durant el poc temps que t'ha quedat per esmorzar) perquè resulta que havies de tancar la porta del lavabo perquè ja hi comença a haver mosques i jo què sé què. Aguantes el xàfeg. I quan deixa de cridar, li dius que no has sigut tu, que ha sigut el convidat, i fuges corrents de casa (entre altres coses, perquè fas tard).

Quan arribes a casa a dinar, si és que tens la mala sort de no treballar a la tarda, pares taula per una persona més. I quan estàs a punt d'asseure't al teu lloc, al lloc on seus sempre... una persona s'asseu abans que tu. En comptes d'esperar-se a veure quin és el lloc que queda lliure, no, s'asseu. I llavors pregunta innocenment: "No me habré sentado en tu sitio, verdad?" Aleshores, sota la mirada del teu pare, que significa "com facis que s'aixequi per asseure-t'hi tu te les carregaràs" li dius: "Bueno, no pasa nada, ya me siento aquí", mentre penses "collons! I ara a sobre em toca el lloc més apartat dels armaris, perquè hagi de caminar molt més per posar-te el menjar i tot el que hauré de fer perquè tu no t'aixequis".

I les coses que fa. "No, si ya te ayudo". O el típic: "No, si ya lo hago yo". Però no ho fa bé. Ho fa a la seva manera, però la seva manera no és la que tens per costum. Així que al final, ho has d'acabar desfent i tornant a fer tu mateix (doble feina, més nervis). Això si no és alguna cosa de menjar, que aleshores ja és la pera. Perquè allò té un gust... no massa bo, que diguem. I està cuinat amb molta sal, molta grassa, molt de tot (com ho fan a la seva terra, però, és clar, jo estic acostumada a altres coses).

I quan arriba el vespre i tens algun moment per fer el que et doni la gana... et torna a observar! I et comença a preguntar què fas. Cada 2 minuts. Sembla que tingui un temporitzador. Al final, t'acabes emprenyant més i dius: "Me n'aniré a dormir". Però llavors penses que val més que no. Si vaig a dormir aviat, el convidat també hi anirà aviat... i demà a les 6 ja estarà en peu!

Que mala anfitriona que sóc! Però és que, a vegades, em posen dels nervis!