diumenge, 1 de maig de 2005

Al final no ha sigut tan greu

Ha hagut de passar gairebé un dia des del sopar abans que em decidís a escriure aquest post. Així que molt bé no va pas anar, però tampoc va ser tan greu com m'esperava. Per sort, la noia amb qui més malament ens portàvem no es va presentar. Crec que hi té alguna cosa a veure el fet que (segons em van dir) està sense feina i, quan ja feia anys que vivia amb el nòvio i havien decidit casar-se, ell la va deixar. Em sembla que jo tampoc hi hagués anat (de fet, suposo que no hi hauria d'haver anat, però almenys he demostrat que no tinc por de les situacions, que agafo el toro per les banyes, no com d'altres...)

Tot i així, hi ha hagut massa hipocresia. Massa mentides. I massa coses no dites, però enteses.

He descobert que no tornaré a cap més sopar de vuitè. Mai més. Ara ja he anat a un, i a partir d'ara, doncs ja s'ho faran.

Vam veure moltes fotos de quan érem petits. Ensenyaven les fotos i deien: "Mira, és del dia que vam anar a no sé on". I jo me'ls mirava. I em feia la tonta. Com sempre. Bé, com sempre que anava al cole. He descobert que, malgrat que ara he canviat, només de veure'ls, ha tornat la nena que era, i això no m'agrada. En fi, que mentre miràvem fotos, jo només pensava en què jo no era enlloc, i que no havia dit mai que jo no hi volia/podia anar. Per tant, eren excursions fetes per tots, però a les que em deixaven de banda. Mai em vaig enterar que es fessin o s'haguessin fet excursions.

I, al mig de tots, un amic meu. L'única persona a qui veig de tant en tant. L'única persona dels que van anar al cole amb mi amb qui conservo el contacte. El que sempre ha estat al mig, entre "ells" i "jo". Entre els nois de la classe, amb qui jo em portava bé, i les noies (això ja és diferent). El que, cohesionat, mai em devia poder dir que feien tal excursió o tal altra. L'únic que sap que jo no és que sigui retrassada mental, sinó que dissimulo, perquè tampoc em vull ni em volia barallar amb la gent. Vaig notar que cada cop que algú parlava d'alguna excursió em mirava. Suposo que quan me'l torni a trobar em dirà alguna cosa. Sap que mai em va dir res. I sap que jo ho sé. Però suposo que també sap que ho entenc.

Va ser un dia d'hipocresia. "No se't veu mai el pèl", em va dir una de les noies. Va ser al principi de tot. Si no hagués sigut al principi, li hagués deixat anar algun comentari ben posat. Va ser quan jo encara no sabia que s'han anat reunint durant tot aquest temps. Va ser quan jo encara no sabia que no era el primer sopar de vuitè que havien fet, i mai me n'havien dit res. Per què ara vaig ser beneïda amb el gran honor de ser convidada? Vés a saber!

I, fora les hipocresies, em vaig alegrar de veure determinada gent. Em vaig alegrar de veure els nois, tot i que de tant en tant els veig, més o menys a tots. I em vaig alegrar de veure una noia. Només una. Però em va fer pena. No perquè les coses no li anessin bé. Si hagués de canviar la meva vida professional per algun d'ells, no dubtaria a canviar-me-la per la seva. No té una gran feina, ni guanya molts de diners. Però faria abans el que fa ella que qualsevol altre. El que em va fer pena va ser la relació que té ella amb els altres de la classe. Això sí que no li canviaria. És clar que ella tampoc m'ho canviaria a mi. Cadascú té el que es mereix, o com a mínim, el que busca. Ella és més aviat com jo. I suposo que va tenir els mateixos problemes que jo al col.legi. Tot i que no ho sé, jo al col.legi només parlava amb els nens, si és que parlava amb algú. Ella i jo vam triar camins diferents: jo no volia tenir unes amigues que en realitat no eren amigues meves. Preferia no tenir amigues, que tenir aquelles com amigues. Ella va triar l'altra opció. Vist des del meu punt de vista, és bastant patètic. La fan ballar al son de la música que volen, i ella les segueix i fa el que volen a tothora. Per mi, l'amistat és una altra cosa. Però jo no sóc ningú per jutjar a l'altra gent. Jo ho vaig passar malament al col.legi, i entenc que algú amb menys mala llet que jo fes el que fos per tenir amigues del col.legi. Jo gairebé no tinc records del col.legi. Els meus records comencen a l'institut. Quan tota aquella gent va mig desaparèixer de la meva vida. Això també és trist. Però també em va ajudar. Si m'hagués tancat en el món del poble, com van fer elles, quan hagués anat a la universitat no hagués aconseguit sortir-me'n. Al cap i a la fi, elles es van quedar totes aquí. Cap va anar a estudiar a Barcelona. Per què? M'agradaria pensar que no va ser per no separar-se, però diria que no vaig mal encaminada. I total, Barcelona està aquí mateix.

Ara ja està fet. Ja he donat la cara. Ja he vist tot el que havia de veure. El pròxim cop que em tornin a dir alguna cosa (si és que ho fan), tindré alguna cita importantíssima. O la grip. O seré fora. O...